Havia nascut abans d’hora, vuit
mesí. I era el major, tasca gens fàcil. Els seus pares no l’havien torçut, era
una parella normal i correcte. No havien estat persones problemàtiques, ni drogoaddictes
ni amb altres addiccions. Tot al contrari, individualment, eren persones que
volien superar-se i –generalment- lluitaven per ser millors. Per tant, no eren
el pares els culpables d’aquest caràcter
tan difícil i, a vegades, odiós, que tenia en Marc i que, arribada la seva
adolescència –abans d’hora- era encara mes marcat.
El seu germà, en Victor, era molt
diferent. Tres anys mes jove que ell. Era el millor estudiant de la seva
classe, sempre amb notes molt bones. No era precisament un “empollon”, però era
constant, feiner i organitzat. Per açò li sortien les feines. La seva mara, a
vegades, es queixava de que fos tan “quadrat”, però no donava gaire problemes
al seus pares, tot al contrari den Marc. I la forma de ser del seu germà, no
ajudava gens....
-
Sempre me renyeu a jo, en Victor tot ho
fa be, eh?
-
Mira Marc, no me faixis xerrar per no
res, tu ets el que no et portes be.
-
Però papà, si el mestre me ha agafat
mania, que vols que hi faixi?
-
Es un qüestió de opinions, segons ell no
fas les feines perquè no vols i, en canvi, molestes moltes vegades als companys
de classe.
-
Clar! Sempre feu mes cas als altres que
no a jo!. A jo no me feu gens de cas! No m’enteneu! Voldria no formar part d’aquesta
família!!!
-
Marc! Vine aquí i recull tot el que
acabes de tirar! Vine aquí te dic!
Una vegada mes, la discussió
havia acabat amb baralla i càstig. En Marc ja estava acostumat, però ell mateix
sabia que no actuava be, que alguna cosa dins seu l’empenyia a portar-se
malament i no sabia perquè.
En quant a l’escola, era cert que
les seves notes eren bastant xereques i, que amb un poc mes d’esforç i
constància milloraria molt. El mestre ho tenia clar: tenia que treure’s la vesa
de damunt. Tenia prou capacitat per fer-ho, però la seva rebel·lió contra tots
i tot el portava a situacions desagradabilíssimes, algunes vegades.
-
Que te has cregut tu, Marc? Que pots fer
plorar d’aquesta manera al teu germà, perquè es mes petit? Tu tens 12 anys, ell
encara no en te 10. Trobes que està be açò? Es el teu germà...!
-
Si, ho se, mama. Ell s’ho a cercat. A
més, jo no vull un germà com aquest.
-
Com que no vols un germà com aquet? Però
què dius?
En Marc, arribava al extrem de
expressar frases, aparentment, quasi de odi cap al seu germà, amb el que es
ficava constantment. Havia arribat a dir que li “encantava” fer plorar al
Victor.
També es cert que en Victor no
era beneït i no es quedava plegat de mans. Moltes vegades es defensava i les
baralles eren constants. Una vegada, la trifulga va ser molt grossa. La família
havia anat al camp, com moltes altres vegades. I en Marc es ficava molt amb en
Victor, fins que aquet, fart ja, va agafar un pedra i li va tirar. En Marc va
rebre el cop al pit, sense mes conseqüències que un dolor agut que li produir
cops blaus, però –per sort- no el va
ferir pel cap o la cara.
Aquest episodi encara va
incrementar mes la rancúnia den Marc, no només cap al seu germà, sinó contra
tot el món.
En canvi, en Marc era capaç de
barallar-se amb alguns companys de classe, per defensar en Sisco, un fiet
escafidet i recocolit, al que molestaven molts. Ell tenia especial tendresa cap
els mes indefensos, animals inclosos. El que era cert, era que en Marc era un
al·lot provocador, però valent.
-
- - -- - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - -
Han passat els anys, en Marc ja
te 18 anys, però els seus sentiments cap al seu germà –aparentment- no han
canviat gaire. En Marc ha entès que, ho espavilava amb els estudis i les
feines, o no arribaria en lloc i, amb molta dificultat per els seus pares, es
prepara per anar a la universitat a estudiar enginyeria informàtica, el que mes
li agrada. Però aquell estiu, en Victor es comença a posar-se malalt. Els seus
pares no saben prou que li passava, te mal color, menja poc i sempre te mal. Finalment,
els doctors emeten el terrible diagnòstic: els seus ronyons han deixat de
funcionar, una malaltia congènita que es manifesta ara, als 15 anys. Esta molt
malament, només es podrà salvar si li trasplanten un ronyó. I açò es molt
improbable.
En Victor esta internat al
hospital provincial, a 40 kms. de casa. Esta ben cuidat i fora de perill però
dependent de una màquina i molts de tubs. Es el mes de setembre, en Marc diu
als seus pares que te que anar a la capital, per formalitzar la matricula per
la universitat. I ells, aquell cap de
setmana, van a visitar a Victor. Tenen que xerrar amb els metges, per decidir
que fan. Una alternativa es que un dels pares, si son compatibles, li doni un
dels seus ronyons. Tenen que decidir qui dels dos ho farà. Trobar un donant no
ha estat possible.
Quan arriben al hospital, en
Victor te molt bona cara. No te tubs connectats, només una ferida al costat.
Amb l’emoció del moment no se n’adonen del company de habitació, que hi ha al
llit ben devora, també amb una ferida al costat. Els pares estan sorpresos,
però no tenen temps de fer preguntes perquè arriba el metge i els hi dona la
notícia: en Victor esta curat. Ha rebut un ronyo de un donant compatible.
L’operació ha estat un èxit.
Els pares estan emocionats,
contents, però sorpresos. (Mentrestant, els companys d’habitació, es miren i
somriuen.)
-
Però, doctor, com es que no sabíem res?
No teníem que autoritzar una operació així?
-
Vostès havien donat autorització fa
temps, per si sortia un donant. No els necessitàvem. I el donant tenia presa. Inicialment,
el que sí vàrem pensar es que teníem que demanar autorització per extreure el
ronyó al donant, ja que es molt jove.
-
A si? I a qui tenien que demanar
autorització?
-
A vostès. Però no ha fet falta. El seu altre fill ja es
major d’edat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada