MICRORELAT ESTIUENC

Era temps den primer. En Joan, molt de mati, havia agafat posició. Dalt d’aquell pi gruixut i alt, podia veure tot el que passava.  Just havia sortit el sol i ja venien... Eren molts. Eren tots.  Vinguts dels llocs del voltant: Ses Retxilleres, Son Anglado, Ses Truqueries, S’hort d’en Vigo, Son Bernat, Son Bernardí...L’amo Biel, el seu pare, li havia explicat. Havien xerrat i havien decidit aprofitar aquelles pedres arrabassades al terra, quan llauraven amb la bístia i  que anaven amuntegant aquí i allà. Farien parets, unes parets nomes de pedres, seques, per dividir el terra, determinant llindars i controlant bestiar (les “tanques”).  Havien demanat ajut als paredadors d’Alaior, que ja tenien experiència. En Joan estava emocionat amb tot aquell tràfec: els homes mes forts portaven les pedres mes grans, les madones i les seves filles el pedreny i, entre tots, tenien que aixecar aquella paret seca.

Aquell dia seria el primer de molts altres, on els homes treballarien amb malls, parpals i tallants per dominar la pedra. Aprendrien a fer els fonaments, fer filades de macs i reblir-los. Amb el temps, aquells homes traurien mes profit a la paret seca, que podia –si era prou alta- defensar el sembrat de les tramuntanades i possibilitava donar nom i destí a les tanques. Era temps den primer... Ningú sap qui eren, ningú recorda els seus noms, ningú sap quan varen començar a fer paret seca, però ells, junts, varen fixar la fisonomia del paisatge d’aquesta illa i ho van fer comunitàriament,  per satisfer una necessitat tribal. ¿Imagineu que tinguéssim aquesta capacitat? ¿Treballar de forma col·lectiva i no individualista?. Certament, els antics pobladors ens “en donaven en cullereta” a fer feina junts.

                                                        Publicat al Diari Menorca 03.08.2016