Primer vaig fer el microrelat -com una cosa comprimida- Desprès vaig desenvolupar el relat curt -descomprimint la historia-
Per mantenir l'interes, primer va el relat curt i desprès el microrelat.
El cotxe de
Marià, era petit però enèrgic, potent.
Com ell. Sempre el sentien com derrapava a les sortides i a les corbes. També
sentien les relliscades, just abans d’aparcar. Es que un BMW sèrie 1, amb 6
cilindres, motor de benzina i amb 8 marxes, era un cotxe esportiu molt potent i
eficient, tot i el seu alt consum de combustible. Ell era jove, atractiu i
tenia molt èxit entre les dones i a nivell empresarial. Era propietari de 5
botigues de roba cara, de roba de moda.
Tenia que resoldre
aquell afer, de forma rapida i expeditiva. Era així de decidit. Quan tenia una
cosa pendent, alguna força interna l’empenyia a fer-ho tot d’una. No sabia o no
podia esperar. Marià era un prem. No podia tenir res pendent. Sobretot, un tema
com el que tenia entre mans. Li corria molta presa.
El seu contacte li
acabava de dir que el Rómulo Páez, estaria uns dies a Tábara, a un Hostal
anomenat La Ruta de la Plata i el Marià va decidir anar-hi immediatament,
aquell mateix capvespre. El Rómulo Páez, “estarà uns quants dies a Tábara” li
havia dit el seu contacte, “es que te negocis allà i el destorbaran bastant”.
El Marià sabia que no era imprescindible córrer, ni anar-hi aquell mateix
capvespre, però no podia evitar fer-ho.
- Esperar?
Es demanava.
- No
puc! es
responia ell mateix.
Els casi 400 kms.
de distancia entre Mèrida, on vivia, i Tábara, no eren un problema per ell.
Agafaria la nacional. Avui dia hi ha molt poc trànsit, des de que varen
inaugurar l’autovia, just paral·lela. Per aquest motiu, aquella carretera se ha
convertit en una via de servei.
El Rómulo Páez, es
fa passar per un comercial que va a comissió. De fet, te la seva cartera de
clients, que consisteix en petits empresaris o autònoms que volen vendre les
seves mercaderies. A Tábara hi ha moltes petites ramaderies que produeixen carn
de gran qualitat i necessiten comercialitzar-les. Per açò es allà durant uns
dies. Te un carisma personal, que el converteix en un venedor de primera. De
tota manera, tria les mercaderies mes preuades i les col·loca a botigues de
Barcelona i Madrid, a bon preu, renunciant a uns guanys mes alts, per tal de mantenir aquesta façana
de ciutadà honrat. Aquesta circumstancia li permet traslladar-se a qualsevol
lloc de Espanya i mantenir l’altra “cartera de clients”.
I el Marià, era un
d’aquells clients del segon tipus. Dues vegades, havia requerit dels serveis
professionals del Páez, per desfer-sen de dos enemics comercials. Ara, tornava
tenir problemes de competència: un jove espavilat –que havia arribat de
Barcelona- li estava prenent quota de mercat i ell no ho podia suportar. No
només perquè els seus ingressos es reduïen, sinó perquè el seu prestigi es
trontollava.
I un afer d’aquest
tipus, no es podia fer per telèfon. Ni tampoc per mitjans electrònics o
virtuals. El Marià ho volia fer personalment. Perquè no quedés cap malentès i
per no deixar rastre del encàrrec. Un encàrrec molt car, però que li
compensava.
En poc mes de dues
hores, ja havia fet casi 300 kms. i només havia trobat 20 cotxes mal comptats a
aquella carretera. El seu BMW era capaç d’anar a 190 km/h a les rectes i, a les
corbes, s’aferrava com una pitjallida. Faltava
poc pel seu destí. Fins ara, la Nacional 630 era molt planera, travessant
Extremadura, però desprès, i abans de Salamanca, per Béjar, començava a pujar
la muntanya. Havia passat dels 200 o 300 metres d’alçada inicials, a mes de
800. Els cartells reglamentaris de moderar la velocitat, advertien de un perill
suposat.
El Marià volia
deixar resolt el tema aquell capvespre. No li cabia al cap mantenir aquella
situació. Aquell nouvingut, li estava prenent clients, molts clients, amb estratagemes
comercials, que ell no sabia combatre. El seu cap estava ocupat en tot
allò. La mirada dura i fixa a la carretera, sense veure-la. No feia cas de les
senyals de trànsit, que eren mes freqüents; ja es trobava en plena muntanya. No
moderava velocitat. No anava en compte. Aquell
cérvol adult devia pesar mes de 300 quilos, tot i la seva rapidesa creuant la
carretera. Ni el va veure. Havia sorgit del no-res, però les enormes astes del
cérvol travessaren el seu pit.
- - - - - - - - - - - - - - - - -
El seu cotxe no era
molt gran, però sí potent i ràpid. Tenia que resoldre aquell afer, de forma
rapida i expeditiva. Era així de decidit. Quan tenia una cosa pendent, alguna
força interna, l’empenyia a fer-ho tot d’una. No sabia esperar. El tema es
tenia que aclarir a Tábara i abans del capvespre. Ell era a Mérida. Els 350
kms. de distancia no eren un problema. Agafaria la nacional. Hi havia molt poc
trànsit, per mor de la autovia paral·lela. En dues hores ja havia fet 250 kms i
només havia trobat 20 cotxes mal comptats a aquella carretera, fins ara planera.
Faltava poc pel seu destí. La nacional 630, ara començava a pujar la muntanya.
Els cartells reglamentaris de moderar la velocitat, advertien de un perill
suposat: animals salvatges. Tenia que arreglar exitosament aquell malentès. No
li cabia al cap mantenir aquella situació. Aquell enorme cérvol devia pesar mes
de 300 quilos. Ni el va veure. Havia sorgit del no-res, però les seves astes
ara travessaven el seu pit.
Novembre 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada