Noblesa humana.-
Hi ha moltes
coincidències entre les Religions i Tradicions religioses del món. Ho he dit
algunes vegades: hi ha més coses que ens uneixen de les que ens separen. Una
constant de les vertaderes religions es la consideració sagrada de TOTES les
persones humanes i que el ser humà es noble per naturalesa. La història inicial
de tota Religió, ens mostra generacions de
persones nobles entregades totalment a una idea: a la creença de que hi ha
possibilitat de un mon millor –encara que no el coneixeran- , per l’empenta que
els dona aquells enunciats espirituals sobre la realitat, que la seva religió
els hi ha transmès. Un poder espiritual, que transforma individus senzills en
autèntics herois i a grups humans insignificants en pobles il·luminats. Un
estudi superficial de la historia de les religions, es suficient, per entendre que és una constant dels primers seguidors
de qualsevol religió, la concepció holística de la transformació social
necessària per generar grans progressos. Es pot afirmar que, darrera cada nova
civilització, hi ha una religió nova amb creients molt sacrificats (i nobles),
que porten noves idees de construcció social.
Aquest poder,
sorgeix del convenciment del progres espiritual que representa posar en
pràctica les noves ensenyances que ha dut un nou Profeta i la seva Revelació i
les millores socials que comporta. A mes, amb el convenciment de que aquesta
Revelació els posa en contacte amb Déu i que açò dona sentit vertader a la
vida.
Es cert que també
es una constant històrica, que quan els creients tenen la convicció de que el
Fundador de la seva pròpia religió ocupa una posició única i, a més, converteixen
l’opinió en forma de dogma religiós, han estat motius de divisió mes que de
unió, fins i tot dintre de les files de la mateixa religió. Però açò no
significa que el meu tema central –la noblesa humana- necessàriament desapareix.
El poble moltes vegades es manipulat per les autoritats religioses i la noblesa
es substituïda per fanatisme.
Dogmes inspirats en
la superstició popular i una utilització inadequada de la facultat racional,
han substituït massa vegades a un procés que sempre ha tingut un propòsit espiritual
i moral. Fins i tot, s’ ha arribat a una ruptura del equilibri necessari entre
fe i ciència, imprescindible per la vida civilitzada.
Un altre qüestió ha
impedit a l’home desenvolupar tot el seu potencial: a través de casi tota la
historia religiosa (els darrers 2 o 3000 anys), la concepció del món era parcial,
perquè no es coneixia de l’existència de la resta i, en tot cas, es veia als
pobles de mes enllà i els seus pobladors amb recel o enemistat. Èpoques desprès,
encara els humans no concebíem ni enteníem el fet de un globus terraqüi
unitari. Fins fa poc (algunes generacions), el nostre coneixement no era
suficient per entendre-ho. Avui dia, amb les noves tecnologies i l’increment de
la informació, el mon es abastable. I per açò, sabem el significat de la
paraula HUMANITAT, com una sola espècie.
Per aquest motiu,
no es podia xerrar de unitat mundial fins els nostres dies, perquè senzillament
no “ens cabia al cap”, però la realitat religiosa –històricament xerrant- sí
que va generar la idea de un poble unit o, mes tard, de una nació. Era com
etapes inicials de les possibilitats que tenim avui dia. Sí, per primera vegada
a la historia, la totalitat de la raça humana pot participar –encara de forma
vaga- de la percepció de la seva pròpia unicitat i de que la terra es una llar comuna.
La Religió, en
majúscules, ben entesa, empeny als seus seguidors a canalitzar vers el be comú,
els seu bagatge científic, el religiós i la seva pròpia experiència com a fonts
de coneixement. Així, avancem en el desenvolupament de la justícia i l’ordre
social, millorant sistemes i institucions, però també incrementant el coneixement col·lectiu i
revisant conceptes com el propòsit de la vida, la naturalesa humana o el paper
de l’educació; antesala de una transformació personal i col·lectiva i establint
les bases de noves estructures socials, que ens porti finalment a un mon unit,
pròsper, just, sostenible i pacífic. Aquesta tasca es pròpia de persones
nobles.
Publicat al Diari Menorca. 19.10.17
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada