Volia investigar un
poc i vaig anar a peu més enllà del llindar de la sorra de la platja, mentre
els meus amics, estaven jugant a les dunes de Els Platjals. Me vaig allunyar una mica per la costa. Res,
no més de docents metres, perquè me estava fent mal als peus amb les roques punxegudes.
Estava convençut de que no trobaria ningú, al cap i a la fi, a la platja només érem
noltros, els al·lots del campament i unes poques famílies. A aquesta platja on
érem, no hi havia un quiosquet com a l’altre.
En arribar a un replà natural,
d’aquells formats per una llosa arrodonida i llisa, veig una dona estirada,
prenent el sol... sense res dalt! Li veia els pits! Ella, en veure’s sorpresa,
es va asseure i plegar, tapant-se amb els braços. Jo, amb el sufoco, no m’ho
vaig pensar un moment i hem vaig tirar a la mar de cap. Que freda! Però, qui
diu fred? Nadant vigorosament, es fred desapareix i jo volia allunyar-me
ràpidament d’aquell lloc.
Tot arribant a la
vorera i un poc cansat, vaig pensar: me tindré que confessar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada