Val la pena, tot i
la massificació. Fa unes setmanes, vaig completar per segon any, el camí de
Santiago en velo –la meva, te assistència al pedaleig-. Aquesta vegada, he fet
el Camí Francès (l’any passat vaig fer el Camí del Sud o Via de la Plata). Per
segona vegada, he fet el camí en solitari; una experiència que recomano. La
principal diferencia entre un camí i l’altra, es –com deia al principi- la
massificació del camí que va de Roncesvalles (també es pot iniciar a França:
Saint Jean Pied de Port) a Santiago, segurament perquè és el mes popular i amb
més serveis, com a conseqüència.
El camí francès de
Santiago, comença i acaba amb paisatge de muntanya, però a mitjan camí (La
Rioja, Castella, Lleó...) es molt planer
i, a vegades, pelat i polsegós (o enfangat quan plou). I així com la muntanya
potser freda i humida, la gran plana –amb bon temps- es cruel amb els peregrins,
perquè no hi ha ni un bri d’ombra. Tampoc a la plaça del Obradorio –si no
arribes a la tarda-.
Fa 25 anys, quan
vaig fer aquest camí per primera vegada amb dos amics mes, no era tan popular.
Com exemple, diré que el poble de Foncebadón –la porta d’entrada a Galicia i a
1400 metres d’altitud- en aquells anys estava abandonat, però avui dia –tot i
que encara hi ha cases enderrocades- hi ha 10 establiments hotelers (encara que només 25 habitants). Tot açò
perquè “el camino” passa per allà.
Podeu estar segurs
de que, la majoria d’habitants de molts poblets petits com aquest esmentat,
viuen de la gent que fa aquest camí, fins el punt de que, a vegades, es
complicat trobar on dormir (també es cert que no vaig mai a albergs normals;
prefereixo pensió: n’ hi ha de molt barates. L’excepció va ser a Carrión de los
Condes, on vaig dormir a un convent
reconvertit en alberg i que ofereix habitacions individuals amb bany i, a
Santiago, que vaig estar a un Hotel-Alberg, que també evita tenir que compartir
estància). Aquesta circumstancia (es un tipus de turisme) fa que, com es
natural, tot sigui mes car. No te res a veure amb temps passats, que dormies i
menjaves per poc mes de no-res. I tot era mes casolà i autèntic.
De tota manera, es
pot gaudir de menjar be i, a vegades, prou barat. Com la tapa monumental, que
vaig cruspir-me a la plaça major de Villafranca del Bierzo, per només 7 €. Ara,
el dia mes memorable d’aquest viatge, amb la qüestió de menjar, va ser a
Castrillo de los Polvazares, per Lleó. El camí no passa exactament per aquest
poble, però al Google Maps vaig veure que no era molt lluny i recordava que, fa
molts anys amb bons amics, vàrem menjar aquí Cocido Maragato (està al centre de
la comarca coneguda com la Maragateria).
Anava jo perdut
però ran des poble aquest i vaig demanar informació a un ciclista que passava.
Ell es va oferir per acompanyar-me. Era un desviament de 3 o 4 kilòmetres, però
s’ ho val. Aquest home, va resultar ser tan amable, que me va recomanar un
restaurant concret (aquest poble només viu dels restaurants que fan cocido
maragato) i, fins i tot, va xerrar amb sa propietària que, també molt amable,
va deixar-me guardar sa velo, mentre anava a fer una volta (faltava una estona
per l’hora de dinar). El “cocido” es espectacular i potent: carn estofada de
tot tipus, ensalada, ciurons amb col i, quan has acabat, et treuen la vianda i,
desprès, les postres. Arribar al hostal aquell dia, amb un bon sol, va ser molt
“dur”.
Altres coses que
han canviat amb el temps (amb ajut de les noves tecnologies), es la
possibilitat de contractar el transport de la motxilla d’un lloc a l’altre, lo
que permet anar mes lleuger pel camí. Es un servei prestat amb una furgoneta
que recull –per un cost modest- les pertinències del peregrí, des del lloc on
has dormit i, còmodament, les trobes al proper alberg o hotel on vagis aquell
vespre. Clar, que açò, obliga a planificar amb antelació i sense possibilitat
de canvis. Els que volem tenir llibertat de decidir –en qualsevol moment- on
aniràs a dormir, tenim que transportar les alforges a sobre. De tota manera, hi
havia de tot: gent que anava pel camí ben carregat amb la motxilla, d’altres
molt lleugers amb una bossa petita, d’altres portaven la carrega en un carretó
i, fins i tot, vaig veure un home que anava amb un patinet i pals. D’açò si que
ni hi ha molts: de pals. Son un gran ajut per caminar.
I el tipus de gent
que fa el camí, es molt diversa, però hi ha molts, molts estrangers: anglesos,
francesos i italians, entre d’altres. El que no hi ha son fillets, però hi ha
moltes dones joves soles, en canvi, parelles joves, no; son parelles o grups de
parelles de mitjana edat el que trobes. I molts de grups de dones grans. També
alguns cans. No es tracta d’un estudi sociològic, però amb sa velo, avançava
moltíssima gent (el timbre de la velo, va ser de gran ajut en la tasca de
demanar pas) i vaig poder adonar-me’n durant els 800 kilòmetres que vaig fer,
que la constant de la gent que trobava caminant, era la descrita, de forma
general. Apart, hi havia els ciclistes; ben prou. Però res a veure amb els que
van a peu.
Finalment, hi ha
que esmentar tota l’arquitectura eclesiàstica de que esta farcit el camí de
Santiago. Però, clar, el mes remarcable son las Catedrals: de Burgos, de León i
de Santiago de Compostela (que han acabat de restaurar fa poc i que està
preciosa). En fi, el camí Jacobeu val la pena.
Publicat al Diari Menorca. 15.10.2018
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada