Prest anirem a
votar (¡teniu que anar-hi!) i s’haurà acabat (temporalment) el lamentable
espectacle que vivim aquests dies, en que el líders dels partits polítics
–sobretot els dels principals partits- profereixen insults als contrincants,
fan afirmacions que saben que no son certes, però les repeteixen, es dir, diuen
mentides i es queden tan tranquils, perquè els seus assessors els han convençut
de que es un mal necessari. Critiquem el que fan a América, però aquí fem el
mateix: divulgar -aprofitant tots els mecanismes digitals i les xarxes socials-
aquelles fal·làcies que tindran ressò a les estadístiques, per tal d’aconseguir
el major nombre de vots. Però –per jo- el pitjor es la falta de respecte que
mostren cap a noltros, els seus electors, en el moment en que ofenen la nostra
intel·ligència o el nostre esperit crític. Perquè es el que fan, durant unes
setmanes, quan s’obliden de les seves incoherències i ens volen persuadir amb
la seva propaganda i les seves promeses, com si fóssim infants als que volen
conquerir amb un caramel.
Segons el meu
parer, no necessitem polítics d’aquest tipus, que només cerquen el poder –a
qualsevol preu-, el que necessitem son estadistes, servidors públics que
breguin pel be del poble. I aquest be inclou conceptes com solidaritat,
diversitat, igualtat i justícia.
Mireu, aquest
sistema tan corrosiu i poc honest, l’hem heretat. Tot el que arriba de l’altra
banda del Atlàntic, acaba per instal·lar-se aquí. Tot i que, fins fa poc mes de
dos-cents anys, allà, ells, estaven dirigits per governants en petita
escala: els caps de tribu. Efectivament, a nivell social, estaven organitzats en
tribus. A la meva imaginació, he evocat com eren aquells grups humans naturals
i en contacte amb la natura, i com el cap es desvetllava per tots: els infants,
els joves, les dones, els homes, la gent gran, els malalts, els impedits...
Eren petites
nacions i els seus responsables, tenien cura de l’economia (procuraven feina
per tots, açò incloïa la defensa del territori, però també conservar l’entorn
pel que tenien tot el respecte), de l’habitatge (ningú dormia fora de tenda),
dels infants (sempre estaven amb les mares, tot i que elles eren les que mes
càrrega laboral mantenien), de la formació dels joves (aprenien a caçar, a
construir tendes, a muntar a cavall i a defensar a la tribu), dels mes grans
(eren respectades les seves opinions, la seva experiència, la seva saviesa),
dels malalts i impedits (açò era feina del curander) i, finalment, consultava
amb tot el poble (en aquell temps, només tenien veu els homes adults), totes les
qüestions importants. Certament, totes les decisions cabdals, eren preses de
forma col·legiada. Crec que ningú els havia xerrat mai de democràcia, però ells
practicaven democràcia participativa.
Hem avançat molt,
tecnològicament, però a nivell organitzatiu no hem anat tant de pressa; no hem
aconseguit arribar tan lluny. Potser aniria be reflexionar damunt tota aquesta
qüestió. I potser ens adonaríem de que, en realitat, estem vivint en una tribu,
mes gran, mes avançada científicament xerrant, però –moltes vegades- mes
mesquina i salvatge que aquells pobles indígenes d’en primer. I els nostres
caps no son tan autèntics ni savis com aquells.
Ens queda només un
opció pacífica, per canviar les coses: votar responsable i críticament. I el
mes que ve, també. No quedeu a casa, si us plau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada