TINGUEM PAU

Amb motiu que aquest any es compliran 50 anys de la Declaració Mundial fels Drets Humans i, per tant, tornarem a xerrar d’una fita tan important i de la institució que ho va fer possible, es a dir, les Nacions Unides (ONU), tenia ganes de relacionar aquest fet amb unes reflexions pròpies sobre la Pau: l’objectiu final de tots els esforços realitzats per assolir aquest difícil repte durant aquests anys, per tanta i tanta gent, coneguda o anònima, arreu del món. Voldria fer l’aportació del meu gra d’arena; no es tracta però,  d´un estudi al detall, inclús potser que sembli simplista: son les limitacions pròpies d’un article.

La pau (que no és absència de guerra)per jo sols és possible si es dóna un element bàsic: la unitat en tots els quefers humans, és dir, anar a “una” però sense necessitat de ser iguals. Sé que no és gens fàcil, però crec que és possible.

La meva idea d’unitat és la de “unitat en diversitat” es a dir, junts però diferents. La història ens demostra que tots els intents de fer-nos iguals, com fets amb motllo, han fracassat. També és evident que “anar cadascú al seu vent” no resol res, que únicament es malgasten energies i recursos. Avui una gran majoria de gent, a està a favor de la solidaritat, la col.laboració, l’ecologisme, la feina altruista, el voluntariat... i per això està agafant força la societat civil, en detriment dels governs. Dintre d’aquestes organitzacions, hi ha una gran diversitat de persones: joves, grans, pobres o amb recursos, amb molta formació o amb manco, d’idees conservadores o progressistes; uns hi dediquen el seu temps i energia perquè creuen que és possible canviar el món, altres perquè senzillament volen ajudar els altres.

És una manera fantàstica de millorar com a persona, inclús de trobar un sentit a la vida. Però no podem quedar-nos aquí, hi ha que anar més lluny.

Si som realistes, admetrem que encara som massa poques les persones unides, encara que diferents, amb l’única intenció de millorar el que ens envolta, també admetrem que es necessiten molts de recursos per aconseguir alguna cosa consistent i permanent.

Els recursos els tenen els governs i ells actuen segons els seus interessos o necessitats, però la pressió popular o civil ha assolit èxits considerables, en la seva decisió de reclamar més protagonisme i ser tinguts en compte pels qui manen i que recolzin les seves empreses (campanyes com el 0,7%, per exemple).

Per a mí, només hi ha una alternativa: Ha de créixer de manera molt considerable el nombre de persones sensibilitzades amb aquesta causa, a fi d’aconseguir que s’alliberin els recursos necessaris.

Els membres de l’anomenada “societat civil” han d’incorporar com una tasca primordial, a les que ja fan diàriament, la de “reclutar” més i més gent per la seva causa, és a dir, han de transmetre, molt més del que ho fan, la seva fe amb l’home, la seva convicció que és possible un món millor. I no és tant difícil; perquè, qui no creu que la pau es bona? Qui no creu que la solidaritat és necessària? Qui no creu que els recursos de la terra són limitats i s’ han de salvaguardar?

La majoria de gent avui creu en tot això, però falta que s’hi fiquin, que es “banyin”.

S’ha d’aconseguir que la gent es plantegi: Què és el que ens uneix i què és els que ens separa? Què és el que fa possible la pau i què és el que la destorba?

Pens que hi ha una sèrie de factors que si es donen, la pau és possible. Si pogués ser, m’agradaria anar explicant cadascun d’aquets principis que jo considera bàsics per a la Pau. Per exemple si abandonem els prejudicis i les supersticions.

Un prejudici és una forta fixació emocional a una idea, sense que importi si aquesta idea és raonable o no. Una manera habitual de prejudici es produeix quan una persona s’identifica amb un grup al que pertany i que considera millor o superior als altres. Aixì, te una imatge negativa de totes les persones que no pertanyen al seu grup, sense fixar-se en les seves qualitats individuals. Els prejudicis grupals es poden basar en criteris racials, econòmics, socials, lingüístics o d’altres. Creen conflictes perquè generen desunió entre grups. L’odi creat per un prejudici pot conduir, i moltes vegades així ho ha fet, al malestar social, a la guerra o al genocidi.

Posem per exemple els prejudicis o supersticions referents a la religió: Hem meditat mai sobre el fet de que Déu nomes n’ hi ha un, encara que religions moltes? No pot ser que moltes vegades les discussions, baralles o guerres produïdes per creure que “els déus estan en discòrdia i hi ha que deixar un guanyador” vénguin únicament de una confusió amb el nom? Dir Déu, Dios, Alá, Javeh o God, vol dir el mateix, tot depèn del lloc del món on se’l veneri. També ens podem referir al prejudici racial: Encara podem creure seriosament que unes persones són superiors a les altres, pel sol fet de tenir un color de pell diferent? No creiem que això és solament incultura?.

Crec que tindríem que pensar bé en tot això i recordar com hem estat creats, tant si hem nascut a Menorca com a l’India, a América com a Àfrica. Tots caminem amb els mateixos peus, menjam amb la mateixa boca i vivim al mateix petit món, que anomenem la Terra. Pensar en tot això i divulgar-ho entre els que ens envolten, ajuda a tenir Pau.

                                                            Publicat al Diari Menorca. 19.11.1998