MOARA

                                                         

Jo sempre camino de talo. Ses sabates sempre es gasten allà mateix. No hi ha manera, no puc canviar de formar de caminar. Ja fa massa temps que camino d’aquesta manera. No hi ha res a fer.

A moara li passa el mateix: tampoc pot canviar ja. Son molts d’anys. Es gran. No canviarà, no hi ha res a fer.

 Però els meus m’han fet entendre que tenc que canviar sa meva actitud amb ella. I que tenim que donar-li  l’únic que demana: sa nostra companyia i poder xerrar. I de regal, una mica de tendresa.

Molt de temps, ho he fet malament: moltes vegades la he renyada per es doblers, per ser tant insistent, per cridar-me a sa feina, per “fer-me” els comptes a tot hora... Ara entenc que no hi ha que renyar-la, encara que sigui molt cansada. Hi ha que acceptar-la.

Penseu que es moara, que es sa persona que ens ha duit a aquest mon. Que ella es com es, per ses circumstancies de la vida, a vegades molt dura. I ja no canviarà.

 Amb es tema des doblers, també he canviat de idea. Ella no gasta gaire per ella.  Gasta amb moltes coses que no necessita, però ho fa per noltros o els nostres fills i  per tenir-nos junts. Si gasta en telefono, en menjar i en regals, ho fa per estar mes aprop de  noltros. Jo ja he desistit de recordar-li que no tindria que gastar en segons que.

Quan esta tota sola, no te gana. Quan dina a casa, sí que menja. Quan anem a ca seva està molt contenta, casi eufòrica. Ella no te es consol de cap filla; encara que ses nostres dones son com a filles per ella...no es el mateix.  Penseu que diferent es per les nostres sogres. Al manco a ca sa meva sogre, sempre hi ha gent.

En canvi, a vegades, passa una setmana i moara no ha rebut cap visita.

Ja se que direu que no ha sabut fer un ambient adient perquè anem a veure-la cada dia, però com dic ella no te cap filla i açò no ajuda tampoc. Ses meves cunyades, cada dia van a veure la seva mara. Els nets cada dia son a ca sa sogre.

A ca moara, no. Ella va a “calos” a passar un capvespre avorrit i quan arriba a ca seva, sa soledat l’embarga. Tampoc te una casa molt acollidora, que diguem. I ja no te sa companyia en Xisto.

Talvegada perquè som Nadal, talvegada perquè torno vell, talvegada perquè sa meva dona i els meus fills m’han fet reflexionar...i perquè se que de paraula no es el mateix...: he volgut escriure el que me roda per es cap, el que sento darrerament per moara... I volia compartir-ho amb voltros, els meus germans.