Una joveneta molt callada

Los alumnos de los talleres de escritura creativa coordinados por Ana Haro en el Cercle Artístic leerán sus relatos de amor (y desamor) este domingo 14 de febrero, a partir de las 18 horas, en la Sala d'Actes Jeroni Marquès de la entidad de Ciutadella. El acto contará además con la actuación del grupo Topsy Gipsy.

Hola, molt bonanit. Gràcies per haver vingut. Aixì començava en Lluis Llach tots els seus concerts; ell serà present a l’historia que venc a contar-vos de dos jovenets, que conec be.

En Toni era atractiu, simpàtic, obert. Na María, no. Ella era callada, dolça i intel·ligent.  Na María considerava a en Toni un jove interessant i guapo. I era molt popular. Cantava, feia comèdia i fins i tot un programa de ràdio. A més, la seva feina era de cara al públic, que ajudava a que fos tan extrovertit.

La seva relació era molt respectuosa, com tothom en aquell temps, i consistia bàsicament en fer voltes els dissabtes i diumenges capvespre per sa contramurada i “ses voltes” (i no es una redundància). Durant aquelles voltes, ell xerrava i xerrava. Ella només escoltava. En Toni explicava coses de la seva feina. Era una oficina, però ell sortia molt. Feia gestions al Ajuntament, al jutjat, a la policia...

Coneixia molta gent i vivia situacions divertides. Com aquella vegada en que una persona que venia a visitar a un senyor castellà que es deia Mariano López, i va demanar –en ses quatre potes- per en Marciano López, o quan una companya seva  desprès de deixar un missatge a un contestador automàtic (una cosa molt nova) i mentre mantenia callada el telefono a l’orella, en Toni li va demanar, Que fas? i ella va contestar: espero que me contestin, bono!!

A vegades, no era tan divertit, però igualment interessant, com aquell dia en que un policia secret va aturar-lo a ell i els seus amics, desprès de sortir de una missa Pascual; era molt tard i dissabte sant. Eren temps difícils, perquè feia poc que s’havia mort es darrer dictador:

-          Antonio, de donde veníis. Hace rato que estoy de ronda y no había nadie por la calle.

-          Hola, Don Enrique, pues venimos de misa.

-          A estas horas? Si no hay nadie por la calle.

-          Sí. Es que era misa pascual i la celebramos el sábado por la noche.

-          No se si creerte.

-          Pues mire...

I en Toni es va treure s’espelma que tenia guardada de missa. El policia va riure i els va deixar tranquils, mentre feia capades.

Na Maria es quedava sempre amb sa boca oberta amb les histories que li contava en Toni, però ella nomes escoltava. Casi no deia res, però quan xerrava, era molt dolça i tranquil·la. Mentrestant, ja estava ben enamorada d’ell.

Les setmanes anaven passant i en Toni seguia contant les seves aventures. Aquesta vegada, que havia aconseguit entrevistar al seu ídol, a través del programa de ràdio que feien. Ell no seguia a Els Beatles o en Elvis Presley, no; a ell li agradava molt en Lluis Llach i les seves cançons de protesta, amb aquella lletra, a la vegada poètica i revolucionaria.  I na Maria seguia escoltant, però molt contenta de sortir i sentir el seu Toni.

En canvi, ell, ja estava un poc mosca. Per ell no era gaire estimulant la seva relació amb na María, sempre tan callada.

I en Toni s’ho estava repensant. Es donava compte de que s’estava avorrint. Durant tota la setmana va estar pensant en que havia arribat el moment de tallar aquella relació.  Però no era gens fàcil dir-li a ella.

Quan es varen trobar el dissabte, ella s’havia fet una coa diferent. Era molt llarga i gruixada. En Toni va notar que la feia mes agradosa. A més, estrenava un vestit nou, molt senzill però molt mono que marcava la seva figura estilada.(xiular).

Na Maria li va contar que l’havia fet ella. I en Toni va quedar molt sorprès. Es que ella era la major de una família gran i a casa seva s’espavilaven molt. Ell, en canvi, no tenia germanes a casa i aquet tema li semblava molt nou. A casa, es passaven la roba d’una germà a l’altra, però ell era el major...

La seva decisió inicial de rompre la relació, ja no era tan forta en aquells moments.

I varen seguir amb la seva volta dels dissabtes. En Toni no sabia com fer-ho per acomiadar-se d’ella. No tenia prou coratge per dir-li en aquell moment. Així que varen fer com altres vegades. Ell li va contar un altre de les seves peripècies. Aquesta vegada a les classes nocturnes on anava:

-          Buff, aquella Àngela es insuportable. Sempre me fa bromes pesades. A vegades me la menjaria.

-          Ves alerta, se te podria atragantar.

(jajajajaja) En Toni va riure molt però ara era ell es que estava amb sa boca oberta de que na Maria fos tan ocurrent. No s’ho esperava gens.

Al cap de un moment, xerraven de menjar:

-          Ido, a jo, es pollastre es forn, m’agrada molt.

-          Com el fa, la teva mara?

-          Ai. No ho se, normal suposo.

-          Jo li trec sa pell, perquè no es bona i damunt sa carn li mesclo un tremp fet de pebre, oli, herbes, sal i suc de llimona. Poc oli. D’aquesta manera queda molt bo.

-          Aah!. Si que te que se bo, sembla... Saps cuinar molt tu.

En Toni no s’en podia envenir. Aquella al.lota callada i dolça, era una capsa de sorpreses. I molt llesta. Ara se la mirava d’una altra manera i la trobava molt interessant.

I varen seguir fent sa volta i xerrant; i desprès... desprès varen venir moltes mes converses i voltes.