AGRAIMENT

“Ser agradecidos es de bien nacidos” (dita popular castellana)

Algú me va du a Sant Miquel. Fa 50 anys. Jo en tenia vuit. Sant Miquel es un centre catòlic (no arriba a la categoria de parròquia), que hi ha al carrer del mateix nom. Un carrer molt estret,  situat al casc mes antic de Ciutadella, paral·lel a sa Moradeta. Hi ha una petita església, on es venera l’ imatge del sant. Per aquell temps, estava regentat per un capellà, el Sr. Martí Domingo (el “pater”), però també era present el seu fundador, el Sr. Toni Seguí, un senyor gran, fadrí, antic industrial de la sabata, que volía contribuir a la millora de les condicions del fillets d’aquell barri.

A aquell centre acudien persones senzilles de totes les edats, però els meus records mes sentits, van des de que era al·lot  fins que me vaig convertir en un jovenet. Naturalment, totes les activitats eren de caire religiós. I estaven basades en la catequesi, durant tot l’any, però cada estiu, com a recompensa, anaven de campament. Podíem anar al cinema, casi de franc, fèiem moltes excursions pel camp i també teatre. Ah! I cantava al altar.

A Sant Miquel, hi ha un teatre. Fa molt temps, també es feia cinema. I els al·lots que havíem anat a catequesi el dissabte capvespre i a missa el diumenge matí (acreditat amb un carnet i els seus corresponents segells), podíem anar al galliner pagant una pesseta. El meu pare me donava tres pessetes els diumenges. La resta, era per comprar porquerietes al mateix cinema. Teníem tots els diumenges capvespre del hivern ben entretinguts. Segurament, en aquells anys va néixer dins meu la predilecció per les pel·lícules d’aventures i acció. Casi tot eren pel·lícules de cowboys, espases i guerra.

També teníem els matins dels diumenges ocupats . La missa era sempre a les 9,30, però abans teníem que confessar-nos, per tant, a primera hora, ja érem a Sant Miquel. A més, el Sr. Jaume, l’organista de l’església -que me havia fet proves de cant- me feia entonar les cançons de missa dalt l’altar, i la gent continuava. En acabar, els grans anaven al bar i els petits a jugar al pati. Els meus pares no venien per allà. La meva mara es anticlerical, però devien estar tranquils. El caps de setmana estàvem ocupats i gaudíem de distracció sana.

Amb el temps, vaig començar a participar a les comèdies populars que es feien:  Els pastorets. ¡Que be que me ho passava!. Teníem els fosquets ocupats fent assajos, des de que començava el curs fins Nadal. I també cantava sol. Jo cantava bastant be, fins que la meva veu de al·lot es va truncar (amb el canvi d’edat, mai mes va ser el mateix). Jo era  el pastor espavilat, el que no es deixava enganar pel dimoni i, fins i tot, li clavava alguna garrotada, defensant la sagrada família. També convocava cantant, als demes pastors, per anar a adorar al Déu fet infant i, finalment, entonava “Santa nit, Plàcida nit”.

 També varem fer altres obres teatrals, infantils sobretot. Amb la que varem tenir mes èxit i varem estar mes ocupats, va ser CAPUTXETA VERMELLA.  Varem representar-la per tota Menorca i, fins i tot, varem anar a Palma.

Com he dit, desprès de tot un curs de catequesi, a l’estiu, anàvem de campament. En condicions molt, però molt precàries. A Sant Miquel, no hi havia diners, però no volien que els al·lots paguessin, per no fer diferencies entre ells. Per tant, tot estava molt ajustat i racionat (fins i tot el menjar). Depeníem de la generositat de pares i benefactors. Tot i així, guardo molt bon record dels estius viscuts amb contacte amb la natura mes autèntica (a Calan Bosch, no hi havia res construït). Érem els primers en arribar a la platja (on netejàvem el plat d’alumini del sopar. La primera vegada, vaig pensar “¿com es que ningú ha escurat es meu plat?”). Després, fèiem gimnàstica i nedàvem. Una meravella: ningú mes que noltros; la mar molt neta, cristal·lina; la sorra, nomes sorra. Des de llavors, els platjals de Son Xoriguer tenen un gran valor sentimental per jo.  

En aquells anys,  es va encetar la meva formació moral i espiritual i, fins i tot, la meva vena  d’esquerres, progressista. Era un ambient obrer, molt humil, però –dintre de les nostres possibilitats- reivindicatiu, amagat a cançons de campament o a marxes pel camp, on empraven un arma revolucionaria: la nostra llengua.

El meu avi era republicà, però jo era molt jove quan va morir. No en va poder transmetre gaire inquietuds progressistes, tot i que la meva mara diu que la meva cama d’esquerres ve del seu pare.

I així, arribem a divendres 21 de novembre de 1975. El dia anterior havia mort en Franco. A la televisió fan programació especial i xerren de la seva vida. Quan acaba, el meu pare diu: “Quan aquest home va començar a comandar, jo vaig començar a menjar”.  Aquesta expressió no sortia del interior de un militant de dretes, no. Únicament expressava una realitat. Ell havia patit fam durant la guerra civil, però era un trist obrer, com solia dir. I jo, el seu fill major,  no sentia cap estima per aquell règim que començava a declinar, tot al contrari.   

Tenia 18 anys acabats de fer. Tot el mon s’obria davant els meus ulls. Hi havia por, però també una gran expectació. Vaig començar a comprar CAMBIO16. Una revista on es vesava tot el que passava al nostre país. I contava com anaven canviant les coses. També comprava alguna vegada EL PAIS.

 Es cert, vaig viure un temps emocionant i històric. Les meves inquietuds, me varen dur a reunions clandestines, fins i tot, fora de Menorca. A Eivissa, a un lloc anomenat Es Cubells, fa casi 40 anys, ens reunirem joves de tota Balears, per discutir temes sobre el canvi polític. Varem dormir junts –per primera vegada-  al·lots i al·lotes al mateix lloc (i només dormir, clar). Recordo amb nostàlgia algunes qüestions que es tractaven: “els obrers tenen que lluitar per els seus drets, però açò no significa que tinguin que guanyar tots com el director general.  Un obrer, el que te que exigir es un salari digne, un horari concret i abastable, la roba adequada per fer la seva feina, un lloc on canviar-se, netejar-se ..”

Semblava que la conseqüència lògica era ficar-me en política, política de partit, però per aquell temps vaig veure aquell llibre LA IZQUIERDA NUNCA ESTARA EN EL PODER que me va fer meditar molt. I un dia, una invitació ho va canviar tot.

A la vida, casi sempre hi ha algú o alguna cosa que fan canviar el que (semblava) seria el nostre destí.

A nivell laboral, va ser una persona que va avisar al meu pare (quan jo tenia 13 anys), que volien un noi per enviats a una gestoria. Allò va ser la meva escola laboral i la que me va proporcionar l’oportunitat de ser mes que un simple obrer, com el meu pare.

A nivell personal, va ser una senzilla invitació, la que va canviar la meva vida per sempre. Però açò es un altra història.

A Sant Miquel, vaig trobar la meva escola moral, de creences, conviccions i valors i el meu caràcter reivindicatiu i progressista. Però igual que un al·lot, quan torna gran, deixa l’escola per anar al institut, jo vaig deixar Sant Miquel per donar un salt en el meu desenvolupament personal.

50 anys desprès, vull recordar els meus començaments i donar les gracies.