DOLORES

Fa alguns anys que, amb amics que compartim l’afecció per la velo de muntanya, sortim de viatge a la península i fem rutes bastant llargues. Hem fet el popular camí de Santiago francés, i també del sud (Ruta de la plata), el Camí del Cid (de Burgos a Valencia), el Camí dels Bons Homes (de Catalunya a França) i ara fa 5 anys que fem la TrasAndalus.

Aquest any, tocava Jaen i les serres del Segura,  de Cazorla i Sierra Morena. I així, dia 31 de març varem arribar a Navas de San Juan. Resulta que una tia pròpia den Pere, que es diu Dolores Català, viu allà fa 61 anys. Ella es va casar amb un home del poble, viu a una casa del centre des de llavores i ha tingut 6 fills. Si avui faig un petit homenatge a na Dolores, no es només per recordar a una dona de 87 anys, que estima la seva terra tot i el temps que fa que viu fora; el que vull DESTACAR es que segueix xerrant un ciutadellenc ben clar, ¡tot i que es l’única a la seva família i al seu poble que ho fa!

Per circumstancies de l’època i, segurament, per la pressió del dia a dia, ella no va aconseguir que els seus fills xerressin en pla. Na Maria Estrella, En Paco,  na Juana Rosa, en Pedro Antonio, en Jaime Elias, en Luis Mateo son de mare menorquina, sí, però absolutament i profundament andalusos. Afeccionats a la caça major i visquent de les olives, la majoria. I tots absolutament fidels a les tradicions; fins i tot un dels germans es el president de la confraria local.

Na Dolores, durant la seva vida, ha seguit visitant Ciutadella i ens conta de com va gaudir d’aquell safareig de sa plaça des pins (on va néixer) als estius. Els seus fills també varen venir de jovenets per Ciutadella, recorden el desaparegut bar “ La nueva Ola”, que també hi havia als pins. I recorden amb nostàlgia Calan Bruch i tantes platges més del nostre terme, però ells tenen la seva vida feta a aquelles terres. Menorca es molt lluny.

¡Com va gaudir na Dolores, de poder xerrar amb 10 ciutadellencs durant tot un capvespre a casa seva! Be, en realitat, va aconseguir allargar l’experiència, perquè va convèncer el seu nebot i la seva dona que quedessin a dormir a casa seva.

Per aconseguir mantenir viva dins seu la llengua pròpia, ha arribat a resar en pla i en veu alta a missa (amb la corresponent protesta de les seves amigues: “Dolores, que nos lias”). Es que per ella, tots els moments de la vida, han estat en castellà (amb profund accent andalús, a més).

Me emociona pensar en els entrebancs (per no di penúries) que aquesta dona ha tingut que patir, (apart de les pròpies del canvi de cultura) per no oblidar la seva llengua materna.

                                                                                                                                          Publicat al Diari Menorca. 19.04.2016