VIVENCIAS A LA VALL (II)

Acampades. El guarda

Els meus records de fillet, no donen prou per entendre com podíem ficar-nos dins aquell taxi (un Seat 1500) una família de quatre (o 5) persones i tot el necessari per acampar un parell de setmanes. Però ens portava a La Vall i ens deixava a noltros i els estris just on teníem que acampar. Un pinar a pocs metres de la platja des Tancats, darrera les dunes.  Allà instal·làvem la fogonada de gas, una taula molt senzilla i dues o tres cadires. Sense nevera ni gel. El menjar es guardava dins la llanterna (aquell tipus de rebost portàtil). A pocs metres, hi havia la tenda blanca de coto, que quedava xopa amb la humitat o la pluja. Al germà i a jo, ens divertia despertar-nos amb la renou de les fulles de pi caigudes damunt la tenda o les cigales que cantaven. I anàvem abans de berenar, a fer la primera calada del dia. Era una meravella: ningú havia tocat encara l’aigua a la platja. Allà vàrem conèixer els germans Nofre i en Mito (i les seves famílies) dos catalans de procedència ciutadellenca, que acampàvem davant nostre. Un any, en Mito –que no sap nadar- va venir amb una Zodiac i anaven a pescar i a fer crancs peluts es vespre, amb un llum de carbur. També venien es conco Toyo i sa tia Esperança. Anàvem al lloc, a comprar a madona les coses de menjar que necessitàvem i l’aigua la trèiem del pou. I les dones aprofitaven per rentar-hi. Aquell dia, quan moara preparava es sopar, vàrem tenir una visita. Era el guarda, en Toni. Un home imponent amb l’escopeta a l’esquena. Bon home, però venia maleit perquè el bestiar no podia beure. Les beurades estaven plenes de sabó.  I ell ho havia vist amb els “lentes” (prismàtics). El  meu pare i el meu conco, van anar a fer-ho net. Quin remei!

                                                                          Publicat al Diari Menorca 02.09.2016