Aquest es el blog de Climent Sabater

Aqui es on vull depositar el que vaig escrivint o he escrit al llarg del temps. El contingut dels meus escrits, es divers, pero habitualment tenen caire reivindicatiu o social



Fixau-vos que la data de publicacio, normalment, no coincideix amb la data en que es va escriure.



A MIS AMIGOS CASTELLANOPARLANTES:

Os pido un poco de paciencia, hasta que tenga
tiempo de traducir los escritos.



dissabte, 17 de setembre del 2016

VIVÈNCIAS A LA VALL (III)




                          Davall la mar. Aquell anfós.
Vaig gaudir molt durant anys, davall s’aigua, a la Vall. Era molt jove quan vaig començar a fer pesca submarina. Un dia, vaig anar a Ses Fontanelles i, al llenegall que hi ha a la caseta de la dreta (on he tornat a fer aquesta fotografia) vàrem trobar en Tomás de Salort (Tomás del oro, li deien. Una llegenda local de la pesca submarina) i el meu pare li va demanar algun consell, ja que començava...
Segur que, en Tomás, havia provat de treure l’anfós que hi havia en aquell temps al illot que hi ha just al davant de Ses Fontanelles. Era un monstre de 40 kgs. Però ningú havia pogut caçar-lo. Sabia amargar-se, era vell. Uns anys mes tard, vaig veure l’anfós que va treure en Joan Villalonga (en Llonga), era mes gros que ell. També va ser un pescador extraordinari. Jo no. Però vaig viure emocions i perills, com quan una pinxa es va desenganxar del arpó i venia cap a jo (les pinxes, les aranyes i les fragates son peixos que estan dins l’arena i tenen verí). Vaig recordar quan una fragata va picar a mon pare i va perillar. Era emocionant també pescar molls dins un algar, ja que tenies que amagar-te, o guaitar davall una llosa plena de sargs,  o aquella vegada que casi vaig posar la ma damunt una roja pensant que era una pedra (tenen la capacitat de camuflar-se) ara, quan la vaig caçar, va agafar tot el seu color vermell. El moment mes perillós, sens dubte, va ser quan amb en Xec havíem clavat un anfós i estava enrocat dins la seva lloriguera. No hi havia manera de treure’l. Desprès de dues hores de baixar per torns, els 15 metres de profunditat, el meu company -que es molt caparrut- va dir:
 -“Ara el duré!”.
Va estar massa temps baix. De dalt, vaig veure com treia l’anfós, però al cap d’un moment es va quedar immòbil. La meva rapida reacció va ser decisiva, ja que el vaig treure i es va recuperar immediatament.
-“On es l’anfós?”, va demanar.
 El tenia agafat, no l’havia amollat en tot el temps, ni tan sols quan estava inconscient.

                                                                                                                               Publicat al Diari Menorca. 15.09.2016 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada