Amb velo. Els
estornells.
Amb aquest escrit, acabo la sèrie sobre la Vall. Si voleu llegir mes, sobre
acampades i altres, visiteu el meu blog. Avui dia ja no podem acampar, ni
tampoc vaig davall l’aigua. El que faig es passejar per la Vall, a peu o amb velo –sobretot-. I es que, la Vall es per
jo, un santuari. El mes gran del món. Sento un gran respecte i veneració per
aquest lloc únic, protegit per la llei –des de fa uns anys- (per açò me sap
molt greu, quan veig gent deixant papers i brutícia). Però fa molt temps (uns
35 o 40 anys), el propietari –en aquell moment- de tot la Vall (Ricardo Squella
Martorell), va rebre una oferta de compra de uns inversors, que ell va
rebutjar. Ho se perquè me ho va dir personalment el que havia fet l’oferta. Vos
imagineu si es ves dut a terme aquella compravenda? La preservació que ostenta
actualment encara no existia, per tant, ara la Vall estaria envaït de apartaments
i hotels. Ja no seria el santuari que és. Aquets darrers anys, he gaudit molt
d’anar amb velo. Vaig sempre a la Vall,
quan vull anar a entrenar tot sol. Paratges com sa Punta Roja i la
caseta “espilla-misses” (un enclau propietat de un ciutadellenc), es codolar de
Biniatram, es pas des Bou, es Forn de calç (on me vaig rompre un braç) Sa Font
Santa, Sa Font de sa teula, es Pla de Mar, i tant d’altres que visito amb velo, amb freqüència
i escoltant la remor del pins o el cant dels ocells. Precisament, l’experiència
mes forta amb bicicleta, la vaig viure amb uns estornells. Era un dia que anava
tot sol, feia vent suau de cara i per açò no me van sentir arribar. El camí me
portava per un clar amb mates i arbres baixos. De repent, un soroll ensordidor
me va immobilitzar. Aquell soroll el produïen
milers i milers de estornells que estaven buscant aliment i que jo acabava
d’espantar. I allà, estava jo, ben al
mig, impressionat, emocionat, vivint una experiència inoblidable.
Publicat al Diari Menorca, 02.10.2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada