ASTRAL

Aquets dies, el port de Ciutadella ha rebut la visita de L’ASTRAL. I la seva tripulació ha tingut la fantàstica idea de divulgar la tasca que desenvolupen a favor de la gent abandonada a la seva sort, a bord de les tristament famoses pasteres.  Els que havíem vist el reportatge sobre aquest vaixell i la seva gent,  teníem una idea del patiment dels pobres passatgers que, empesos per la fam i la desesperació, arrisquen les seves vides i escasses pertinències, embarcant-se en aquelles fràgils embarcacions; de les fortes experiències viscudes pels tripulants del Astral; de les mostres de profund agraïment d’aquella pobra gent; de les dificultats tingudes, a vegades, amb la policia de certs països; dels riscos reals que han hagut de enfrontar a les operacions de rescat, moltes vegades amb mala mar. Aquets detalls,  tot i que son molt greus, ja els coneixíem. El que no sabia jo, i que no he vist  ni sentit mai als mitjans de comunicació,  son les circumstancies i condicions de determinades embarcacions, que son tan esgarrifoses, que  m´han tret la calma i la tranquil·litat. Podem dir, sense embuts, que en ple segle XXI, tornem tenir negrers, com els que van operar a América fa docents anys i van deixar sense futur a milers de joves africans. Gent sense escrúpols, que negociava amb sers humans per diners, convertint-los en esclaus. Hi ha informació escrita i gràfica de com transportaven els esclaus a bord dels vaixells: disposaven només de quaranta o cinquanta centímetres per persona. Avui els animals que van al escorxador, estan en millors condicions. Semblava que tot açò pertanyia al passat. Que era historia. Però segons el que conten la gent de Proactiva Open Arms (la ONG que gestiona l’Astral), quan les màfies, responsables d’aquest comerç,  mobilitzen grans embarcacions per incrementar al màxim el número d’immigrants, poden arribar a embarcar fins a mil dos-centes persones. La informació que tant m’angoixa es que aquestes grans pasteres, degut a que la part superior només te capacitat per la meitat, fiquen més de cinc-centes persones davall coberta, a la sentina, on hi ha els motors, i on tindria que anar la carga, amb dos nivells i amb una sola entrada estreta. Tan estreta que només pot entrar una sola persona cada vegada. Per aquell forat, fiquen, una a una,  mig milenar d’ànimes, perquè han pagat manco que els “sortats” que romandran a la coberta.

Allà baix, ni tan sols disposen dels quaranta o cinquanta centímetres, queden amuntegats i a les fosques, aguantant crits, gemecs o plors, suportant la pudor fastigosa de tanta gent que es veu obligada a fer les seves necessitats a sobre, patint els gasos dels motors que irriten totes les mucoses o cremen la pell i amb l’angoixa tremenda de no saber si sortiran vius perquè no hi ha manera de sortir.

Només imaginar tota aquesta situació, escarrufa, impacta. Tot i que el grau de patiment i perill que sotmeten a aquesta pobre gent, es tremenda, trobo mes greu encara la manera en que  la seva dignitat es trepitjada. Els responsables obliden que son persones. No puc concebre aquesta crueltat. Sempre he cregut que la consciència es un mecanisme que regula el comportament. I quan penso en la gent que treballa amb aquestes màfies, crec que senzillament no en tenen.

El meu malestar ve de pensar no només en el que ens han explicat els de l’Astral i els milers de persones que han patit una situació així, sinó de pensar que, en qualsevol moment, una d’aquestes naus infames es tornarà fer a la mar.

Sento ganes de cridar PROU. I també molta impotència i ràbia. Però, sobretot, me sento culpable perquè som un privilegiat, només pel fet de néixer (i viure) on vaig néixer.

                                                                                                           Publicat al Diari Menorca. 15.03.18