Tot va començar amb
el seu fill petit. Als sis mesos d’edat li va donar un retgiró enorme, perquè,
amb un refredat, va quedar estirat al llit i, amb prou feines, alenava. Li van
trobar un problema respiratori, que es reproduïa quan es refredava.
Durant anys, quan li
passava, tenia que portar-lo a urgències, que el connectaven a respiradors amb
un medicament que l’excitava molt. Amb el temps, va pensar que era massa
agressiu aquell tractament. La seva dona havia sentit xerrar d’una metgessa
homeòpata i varen decidir provar-ho. El remei tenia una lògica demolidora:
“curar la malaltia desprès de que ha aparegut es com cavar un pou quan un te
set o forjar armes desprès que la guerra ha començat”. Efectivament, aquella
metgessa, els va persuadir de que tenien que dedicar les seves energies a
prevenir, no a curar. I els va receptar medicaments homeopàtics que, presos a
les èpoques mes adients, enfortien les defenses pròpies, evitant un refredat i,
fins i tot, una volta ja produït, amb aquests medicaments es podien mitigar els
seus efectes. En Manel, dubtava dels resultats; sempre havien acudit a la
medecina clàssica, no coneixia aquest món de l’homeopatia, però la metgessa li
inspirava confiança. I aquell hivern, va adonar-sen de que el seu fill Albert
no es refredava i, per primera vegada, en anys, no tenien que haver acudit ni
una sola vegada, a urgències mèdiques. Amb
el temps, en Manel, que sempre es documentava sobre la qüestió, va trobar
referencies a Menorca de la melpatía. Una forma de dir homeopatia en pla.
Durant els anys
descrits abans, en Manel va tenir la seves pròpies dolències. Una matinada, va
sentir un dolor fortíssim a la zona genital. Tan intens era el dolor, que a ell
li semblava que allò estava a punt de fer un tro. En aquells moments d’angoixa,
no podia envanir-se de com, de repent, tenia tan mal a aquella zona. Amb ajut de la seva dona i, amb molta
dificultat, va arribar a la clínica que està a pocs centenars de metres de casa
seva. Quan estava internat i li van comunicar el resultat de les proves, va
recordar el dolor que diuen que tenen les dones en el moment del part: ell
havia tingut una cosa semblant, un “atac de pedres”, es dir, una formació
càlcica als conductes urinaris. Amb calmants, la cosa va anar, momentàniament a
menys, però, mentre estava internat, la situació es va reproduir i el dolor es
va tornar repetir.
Finalment, li van
explicar: aquestes pedres que es formen son de calç i amb moltes punxes,
semblants a una petita estrella i, cada vegada que es mou en el seu camí de
sortida, es claven les punxes a una zona molt sensible i és el motiu de que
tingui tan mal.
Però desprès l’uròleg
li va donar una mala notícia: que la pedra era dins, que les proves que li
havien practicat així ho demostrava, que s’havia desprès i mogut i per açò
havia tingut tan mal, però que no havia sortit. Xerrant clar que no l’havia
feta. I, per tant, en qualsevol moment, podia tornar a tenir un atac semblant.
Tot i així, li varen
donar l’alta. En Manel no tenia mal, però no estava tranquil, perquè sabia que,
en qualsevol moment, la situació es podia reproduir. Com es natural, no es va
quedar plegat de mans. Va buscar alguna alternativa. Finalment la va trobar a
una botiga de dietètica i productes naturals regentada per en Paco. En Manel li
va explicar la seva situació i en Paco li va dir que aquella setmana un senyor
expert en herbes i medecina naturista, rebia visites a la seva botiga. En Manel
no ho va dubtar. Va visitar a Martín i aquell home li va aconsellar beure
durant un mes un té fet de unes herbes concretes. Havia de beure un litre diari
d’aquella infusió. Apart, havia de prendre unes gotes d’un xarop fet d’un
ingredient principal: rompepiedras.
Tal com li havia dit
en Martín, l’orina den Manel es va tornar fosca i semblava que hi havia alguna
cosa mes. Fins que un dia ho va entendre. Aquell dia estava estirat dins el
llit d’esquena, per tant, amb els ronyons en contacte amb el matalàs i, de
repent, va sentir unes pessigolles a aquella zona i va pensar que –potser- la
pedra estava passant. Be, en realitat, s’ estava dissolent. No va fer mal,
només pessigolles.
I en Manel, va tornar
al uròleg per saber el resultat de les proves que havien repetit.
-
Hola, Buenos dias, ¿que
tal? -va
saludar Manel-
-
Bien. ¿Y usted? ¿Se
encuentra bien? ¿Ha tenido molestias?
-li
va contestar el metge-
-
No. Estoy muy bien. Pero
venía a por los resultados.
-
Pues tengo que decirle que la
formación càlcica ha desaparecido. –va admetre-
-
¡Que bien! Son buenas
noticias entonces -va exclamar Manel-
-
Efectivamente. No se muy
bien qué ha pasado. –va dir el metge-
-
Pues yo tengo una idea
aproximada. –contestar en Manel-
-
¿Ah si?
-
Si. Por mi cuenta, he ido
tomando “rompepiedras” un hierba natural que, como se ve, ha tenido éxito
disolviendo la mía.
I el metge, amb cara
de circumstancies, va afirmar:
-
Ya. Entiendo. Pero yo no se
nada...
Varen passar els
anys, i en Manel va seguir visitant amb
regularitat aquell metge, que vigilava anualment els nivells de PSA, fins que
per un altre problema de salut –l’edat no perdona- li havien tingut que fer una
exploració per mitjà d’ecografia i es va veure que tenia nòduls a la pròstata
(els nòduls poden significar el començament d’un tumor). Poca broma. L’uròleg
li va dir a Manel que era necessària una biòpsia de la pròstata, però en Manel
–que sabia quin artefacte s’utilitza per realitzar aquella prova- no es va
mostrar disposat a fer-ho.
El metge va deixar
anotat al historial de Manel, la seva negativa a realitzar-se la prova.
No va ser una decisió
fàcil. Abans de la visita i amb els resultats a la ma, en Manel havia fet les
seves pròpies indagacions i, efectivament, sabia que per extraure una mostra de
la pròstata, era necessari un procés molt agressiu. Havia passat uns dies
meditant; també ho va consultar amb la família, però una volta decidit no va
tenir dubtes. Estava convençut de que fer aquella prova no ajudava gens i que hi
havia el mateix percentatge de probabilitat de que el resultat fos dolent o bo,
positiu o negatiu: un 50%.
Tot i la decisió
presa, el problema, com es natural, no es va esvair. La família estava molt
preocupada. La seva filla, que feia poc s’havia casat amb un jove andalús, va
insistir que havia d’anar a veure el germà del seu home. Un metge especialista
en medecina xinesa, que te la seva consulta a Barcelona. Així ho va fer. Aquell
home només el va visitar una vegada, però ¡quina visita! (casi dues hores), li
va fer moltes proves de auscultació, de aplicar enormes agulles d’acupuntura –que
feien molt mal- i, finalment, li va recomanar iniciar un tractament d’herbes
xineses que ell li faria arribar a casa. El tractament consistia en prendre
diverses herbes polvoritzades i mesclades tres vegades al dia, durant dos
mesos. Per cert, eren molt dolentes de gust, era com prendre terra dissolta en
aigua.
Quan en Manel va
tornar a la consulta del uròleg, els resultats dels anàlisis de sang, indicaven
marcadors molt bons. Aquell home va quedar inicialment sorprès, però es va
alegrar pel Manel, demostrant no guardar ni rastre de paternalisme. Fins i tot,
li va confessar que estava prenent un complement vitamínic natural –com en
Manel- que li esta donant bons resultats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada