SHOJAA (Valenta)

Basat en fets reals.

Engameh està passejant pel jardí del governador on està presa. Li havien dit que podia estirar un poc ses cames (l’havien enganada), però que no intentes fugir (no feia falta demanar-li). Desprès d’una estona, sent renou de passes per la grava del hort.  Algú s’atraca. És un home enorme i fornit, un gendarme (un farrás). Se li atraca sense presa, sap que ella no defugirà. Li han encomenat executar-la. Es seguidora del Siyyid Alí, aquell heretge. Es perillosa (perquè pensa). Creuen que podran acabar amb la veu d'aquella dona tan valenta, de totes les dones. No saben que poden matar a una dona, però no poden aturar l’emancipació de totes elles. L’havien tancat dues vegades, temps abans. I les dues havia aconseguit que fos alliberada, amb ajut dels seus amics i dels seus (d’Engameh) convincents arguments. Els sacerdots de Teherán volien acabar amb ella, però no tenien  justificació. Ho farien d, amagat.

El farrás ni tan sols porta arma alguna. Tampoc ha decidit encara com treure-li la vida: improvisarà. Quan arriba a la seva altura, es queda parat. La  seva presencia  infon respecte, potser l’inconscient del policia el traeix, influït per la fama d’aquella dona intel·ligent i extraordinàriament bella. Però aquell home està avesat a matar i assassinar, sense fer distinció entre homes, dones o fillets i ell mateix es queda sorprès del seu moment de dubte. Però dura molt poc. Agafa a Engameh fortament per un braç i, al mateix temps, li treu  el mocador que li cobreix el rostre (el vel). Novament, queda parat. Sent una punxada al seu interior: aquell es un rostre mai vist. Tan bell que dubte novament. (¿altra vegada? -es demana-) La indecisió dura un poc mes que abans. Quan se li passa la impressió, veu que te l’arma d’execució a la ma. I escanya  aquella dona amb el seu vel. Aplacant així (creuen) la por dels clergues.

Havia nascut a Qazvin (Iran), a principis de segle XIX, va tenir la sort (o la desgràcia) de tenir un pare que era mul·là (sacerdot), però de mentalitat avançada. Molt respectat. No va posar traves, ans al contrari, a la formació de la seva filla, tot i la seva condició femenina. Havia vist que tenia una ment privilegiada i sempre la va protegir.

Quan es convertí en dona, la natura havia obrat meravelles en ella. El seu cos era voluptuós, esvelt, elegant, casi perfecte,  però el seu rostre era extraordinari. Ningú havia vist mai una beutat com  aquella: front clar i ben proporcionat, celles simètriques i harmonioses, ulls enormes i verds com turqueses, pestanyes gegantines i negres, llavis carnosos i ben definits, galtes de model d’escultura, nas eixerit, ni gros ni petit,  pell morena de melicotó, cabells llargs i negres com una nit sense lluna, fins i brillants.

Ella va tenir també sort (o no) amb el seu matrimoni. La varen casar amb el seu cosí, amb el que es coneixien de sempre. Havien crescut junts, al mateix poble. Ella va gaudir del sexe, mostrant moltes vegades, intel·ligentment,  iniciativa al llit conjugal. Varen tenir dos fills.

Però... sempre hi ha peròs. El seu marit era fill també d’un clergue, però molt mes important que el sogre. El seu pare era mujtahid (sacerdot d’alt rang) i molt ambiciós i orgullós. Quan la seva dona va destacar en els coneixements del Alcorà, fins al punt de fer callar al seu sogre (el mujtahid) i que donava classes a molts homes a la mezquita, darrera una cortina (hijab), l’orgull del seu marit -convertit en gelosia irreprimible-  li va portar tants disgust al matrimoni, que va acabar dissolt.

Efectivament, l’Engameh havia adquirit molta fama com a conferenciant i molta gent anava a escoltar-la. Però...(ja ho he dit: sempre te que haver-hi peròs), ella estimava la veritat i no es callava, si feia falta, criticava les pràctiques absurdes o caduques, emparades en la tradició. I van començar els problemes.

-          ¿No trobes que n’hi ha prou ja? Se el que me diràs, ho se. Has demostrat amb molts arguments, moltes coses que no tenen sentit i que practiquem els musulmans. Cert. Però es que no calles i tindràs problemes, problemes molt greus.

-          ¿Però que vols que faixi, mare? ¿Que faixi taquiya? (art de dissimular quan un musulmà es veu en perill, a causa de la seva fe).

-          Siii.

-          Açò mai. Jo no puc dissimular la veritat, la realitat. No hi ha justificació perquè les dones tinguem que du vel, vigilar la nostra vestimenta, quedar darrera a la mezquita. No hi ha justificació perquè les dones seguem el sexe secundari. Tenim ànima, tenim ment, tenim capacitat. ¿Qui diu que som inferiors als homes? El nostre Fundador, no ho afirma en lloc.

(Un segle desprès, el trobador Paco Ibáñez, expressava coincidència amb Engameh, amb la seva cançó: “maldigo la poesia que no toma partido, partido hasta quemarse”).

Ella, de darrera la cortina, criticava l’ús obligatori del vel, els casaments temporals (una pràctica immoral, que amagava una xerxa de prostitució, amb l’avinença del sacerdots), la prohibició de consum de carn de porc (havia estat una recomanació sanitària del segle VII, perquè els porcs tenien triquinosi), negava que l’Alcora permeti que els homes tinguin les dones que vulguin (fins i tot, quan moren, al paradís), negava també la possibilitat d’una vida desprès de la mort  amb el mateix cos físic, perquè es descompon. I ho demostrava.

Som divendres. A la mezquita de Qazvin, hi ha aldarulls, crits, fins i tot, homes que treuen la seva espasa...

-          Hamid, ¿que passa? –demana Ardeshir, que acaba d’entrar.

-          Que Engameh ha sortit de darrera la cortina. I no du vel.