EL CAMI I EL CAVALL

Aquesta narració, va ser publicada l´any 1999, perquè va quedar finalista al 8è Concurs de narracio curta Illa de Menorca.
Era la primera vegada que me presentava a un concurs lliterari. I explicava que la meva "vena" lliterària era més reivindicativa que artística, ja que bàsicament, quan escric, ho faig per divulgar les meves idees, i neixen del fet de ser bahá´i i pertànyer a la comunitat religiosa del mateix nom, que defensa uns principis morals molt sòlids. I que això m´havia dut a escriure articles diversos al llarg del temps, basats en aquest principis. Un d´ells es la defensa del medi ambient, on es basa la narració presentada a concurs.

EL CAMI I EL CAVALL.-




Fa uns anys, en Jaume, havia mostrat a en Jordi el plaer de gaudir de la velo de muntanya i d´anar per aquells indrets ran de la costa i platges del sud de Menorca. Aixì en Jordi es va introduir en un món fascinant i divertit, sa i hermós.

La bicicleta de muntanya et dóna moltes coses: possibilitat de mantenir-te en forma, superar-te, gaudir dels millors paisatges, fer amics... La velo és un mitjà ecològic, respectuós amb la natura. Una velo de muntanya passa lleugera per on va i per tant no romp res; no necessita que es facin vials, aprofita els que hi ha; és un cavall de ferro que passa per el “camí” i fa gaudir el seu genet d´un paisatge meravellós. Si la comparem amb el cotxe, podrem veure que l´un sempre demana i gasta, i que l´altre amb poc es conforma; els cotxes contaminen, consumeixen grans quantitats d´energia, necessiten carreteres cares que de vegades destrueixen paratges i natura, produeixen molts morts i ferits... La velo de muntanya consumeix l´energia del seu cavaller, però aquest la reconverteix en salut, no contamina, no necessita carreteres, no produeix ni morts ni ferits (qualque esquerrinxada, sí), admira els paratges i la natura...

Desprès de tres o quatre vegades de suportar la pallissa per falta d´entrenament o el mal al “trasero” i a les cames, la velo de muntanya et fa xalar de debò, ja sigui passant per indrets normalment inaccessibles, o per l´emoció de baixar a “tota pastilla” per una costa com la de Macarella, o tantes d´altres. Són moments de sentir-te molt bé, molt viu; el perill controlat que comporta una davallada ràpida es un ingredient important per gaudir completament de l´excursió.

Amb el temps, en Jordi va viure moltes experiències amb la velo de muntanya: va anar a fer del Camí de Santiago, creuant tota Galícia. Va anar a Mallorca a fer la “Serra de Tramuntana”, va conèixer més i més paratges menorquins...

Però poc a poc, sortida rere sortida, en Jordi va començar a descobrir dintre seu un sentiment molt gran, un amor que anava creixent dia a dia i sempre la velo tenia alguna cosa a veure. No era i no és un amor d´home i dona, però no per això menys gran, menys tendre. Ell no s´ho explicava, no sabia el que era, però sentia. I sentia cada vegada més fort.

I aquesta és la història; una història d´amor quasi impossible, aventurer, arriscat, desinteressat, com de temps medieval: com un Sant Jordi dalt el seu cavall, que lluita amb els dragons per defensar la seva estimada, els cavallers que li fan costat, hi ha pors, neguits, sofriments, lluita, ferits, aventura...
Era ple estiu, en Jordi estava content amb la seva velo, però neguitós per allò que sentia dintre seu: pensava que havia de buscar a la seva estimada, però no sabia on, el que sí sabia era que quan feia temps que no anava al camp amb la velo, el seu subconscient l´hi reclamava; tenia constantment imatges al cap sobre el verd, la llum, la tranquil•litat que transmeten les sortides amb la velo de muntanya, era com si la natura el cridàs.

Els seus companys li havien xerrat de donar la volta a Menorca amb velo, passant per un famós “camí”. Tot d´una va compendre que aquella seria una experiència dura i difícil, però va pensar que era l´oportunitat que esperava per arribar finalment a descobrir què era el que sentia i quina relació tenia amb la velo i la natura, i va acceptar el repte.

Un cap de setmana de mitjan agost, van ser els dies triats per fer la volta. Tot el grup sabia que tenien poc temps per fer-ho, però hi havia que intentar-ho.

A les cinc del matí del dissabte començava tot. Aquell dia havien de creuar tot el nord de Menorca i dormir a Maó, es diumenge havien de travessar tot el sud i arribar a Ciutadella.

Era tot un exèrcit de genets amb els seus cavalls de ferro, alguns vinguts d´altres terres. Desprès de reunir-se i prendre un cafè, es van dirigir a la seva primera etapa: La Vall. Els cavalls de ferro ja tenien ganes de provar el “camí” i ho van fer per Biniatram, travessant el lloc fins el codolar del mateix nom. Per allà hi ha un pinar petit i polit, fresc i silenciós, amb una estora de fulles de pi damunt el camí que el travessa.

A partir del codolar de Biniatram s´entra a Son Angel per uns camins interiors de terra, entre pins i mates fins arribar a Ses Fontanelles, hi ha unes davallades d´aquelles que fan prendre molt de gust al cavaller i a la velo. A les 7 del matí eren a la Vall, en Jordi sentia el seu cor que bategava molt de pressa, i això que allà tot era quietud, fresca, silenci... potser era la sensació de gaudir de quelcom únic que pocs ho poden fer, també era la sensació compartida que estaven en un terreny perillós, vigilat, prohibit. Però en Jordi coneixia bé aquell lloc tan gran i sabia que els seus cavalls de ferro els ajudarien a fugit de qualsevol perill.

De cop, en Jordi es va trobar al davant d´aquell pi gros i majestuós, vell conegut seu, amb qui ja havia tingut una llarga conversa (però això és una altra història).

En Jordi va aprofitar per demanar-li si hi havia pas lliure i el pi li va indicar que sí, que seguissin sempre pel “camí” i així estarien salvats. En Jordi va tractar de saber més coses sobre aquest “camí” famós, però el pi ja no tenia ganes de xerrar més, en Jordi va recordar en aquell moment que entre els genets hi havia en Toni, el que anava sempre al davant i que coneixia bé aquest “camí”, era el “pràctic” aquell en qui s´hi podia confiar. I tant, ell mai va tenir dubtes de per on havien de passar i, el que és més important, mai van errar el camí.

I aquell grup tan gran de ciclistes va continuar creuant aquell terreny tan polit, amb emoció continguda, sense fer gens de renou; eren 25 cavallers i ningú va notar la seva presència.

Desprès, el pou, Algaiarens, sa font de sa teula i arribar a un camí estret i divertit, si es va amb velo, fins el “Pla de Mar”. En aquest tipus d´indrets i en aquella hora del matí, les olors son intenses, però diferents del migdia o la tarda; el nostre camp i els nostres boscos poden interpretar tota una simfonia de fragàncies. I la velo anava més lleugera, mes satisfeta i en Jordi més segur d´anar pel camí correcte cap l´objecte del seu amor.

El pas ja havia començat a fer-se dur i arriscat, els genets ja estaven xops de suor i alguns d´ells havien sofert en pròpia carn les conseqüències d´enfrontar-se als “defensors” del camí: joncs, eritjes, mates... la sang va començar a fer presència per primera vegada.

Però com he dit, arribaren al Pla de Mar i l´espectacle els va fer oblidar l´esforç realitzat; estaven al peu d´un gran turó, majestuós, impressionant: habitacle d´ocells esquius, que volen solitud i tranquil•litat. Al davant, la mar gran, tranquil•la, perillosa.

La duresa del trajecte s´anava incrementant, ara ja tenien que portar les velos al coll, el “camí” es convertia en un turó i no era possible vogar dalt la velo.

A les 9 berenaven a la cala del Pilar. Hi havia quietud i bona vista. Com que no podien perdre massa temps, no es varen entretenir passant per les coves; a en Jordi li hagués agradat veure en quin estat es troben. Anys enrere s´hi podia romandre sense cap problema.

Al Pilar, jo ho sabeu, hi ha una font natural i, a pesar de tot, encara brolla i l´aigua és tan bona com sempre.

Desprès hi ha que tornar a dur les velos al coll una estona més, fins Ets Alocs; allà es pot davallar per una costa que és massa!! Passaren pel lloc de Santa Gibet i arribaren a son Ermità; les cases d´aquest lloc deuen ser les que tenen la millor vista de tot el nord menorquí. I des d´allà anaren fins Cala en Calderer. Abans de davallar la perillosa costa de Cala en Calderer, hi ha que reparar l´espectacle que tenim al davant, val la pena! És una sensació d´estar “per damunt”, pots veure bona part de la costa nord, platges verges, qualque barqueta, i mirar la grandària del mar.

Com que el seu era seguir per el “camí”, van anar pel “camí”... i aquí comença l´etapa més dura de tota la volta, perquè des d´aquesta platja hi ha que dur la velo al coll bastant estona i per una zona amb pendents i mates, que segueixen “defensant” el camí que tornen a produir sang i ferides. Però al final, l´esforç valia la pena: quin plaer veure aquelles vistes tan precioses de la nostra costa nord!

El dia era especialment calurós i era un element més de la duresa de la jornada, però aquell sol tant fort contribuïa a fer més espectacular el paisatge: la mar en calma; el seu color, un blau viu; les tonalitats dels penyals i pedres més intenses i la frontera entre sol i ombra més marcades que mai.

Eren damunt Cala Barril, la por els va tornar a assaltar, en Toni el “practic” no deia res, ells sempre anava endavant, però la possibilitat de trobar guardians ferotges era real, en Jordi ho va notar i sofria davant la possibilitat de no poder acabar aquella recerca, però va recordar el que li havia dit el pi de la Vall: “segueix pel camí i estareu salvats”, això li va donar forces per continuar. Desprès no va ser massa difícil arribar a Pregonda, a Pregondó i fins Binimel.lá. Abans varen passar per carreranys atractius, divertits, amb petits pinars que els protegien d´aquell sol tan fort. A Pregonda la vista és sempre preciosa. Ah! si haguessin pogut fer una calada! ¡quin goig! Però els genets eren genets de cavalls de ferro i l´aigua salada no els hi anava gens bé.

A Binimel.lá els esperava la millor aturada del matí. Van prendre en un assalt una posada d´estiu (un restaurant), eren les 11 del matí, el grup no voli menjar, no, el que volia era beure i tant que van beure!, estaven assedegats!

Desprès de gaudir d´aquell merescut descans, van reprendre el “camí”. En Jordi pensava que l´experiència era més dura del que havia calculat, però tenia un motiu i seguiria endavant, però els demés, què els induïa a seguir?

En Jordi, no sabia encara que molts de cavallers seguien per amor a la pròpia aventura, per ganes de demostrar-se a si mateixos que podrien fer-ho.

Havien de pujar per damunt de Binimel-lá i seguir per la costa. Van passar per Cala Mica, una cala molt especial i sempre tranquil•la i amb poca gent. Seguint per la costa, s´arriba a les platges de Ferragut o Cavalleria, a través d´un carrerany estret on sols pot passar una velo a la vegada, molt alterós, un poc perillós, amb una vista molt agradable per damunt d´aquelles platges.

En arribar a Cala Tirant, tallaren el “camí” i anaren per carretera fins al creuer de Fornells-Mercadal-Addaia. Anaren cap a Sa Bufera, passant per Ses Salines de Fornells. Hi ha un punt en què fa mitgera amb Sa Bufera i per un botador la saltaren; ja sabeu que un botador normalment és una pedra que sobresurt de la paret seca en aquells punts en què no hi ha cap portell, però que es vol facilitar el pas; en aquest cas el botador era molt original; estava fet per dues branques de pi, que travessaven la paret de banda a banda; aixì posaves el peu des d´una banda de la paret per poder saltar, i a l´altra banda trobaves l´altra part de la mateixa branca.

Ja eren a Sa Bufera, no tenien gaire temps per perdre, perquè ja era molt tard, per això no van poder gaudir prou de veure tota aquella finca; diuen que és la mes gran de tota Balears (segurament també és una de les més polides), van passar per el pinar que hi ha ran de la mar i varen quedar un poc decebuts, en veure s´escabetxina de pins que hi havia allà. Abans era una volta polida perquè es camí de terra estava sempre cobert de l´ombra dels pins; ara no hi ha ombra, han fet una esporgada molt grossa de branques i també han tallat molts de pins. En poc temps van arribar a Son Parc o Son Saura de Mercadal, on varen dinar. Havia acabat l´etapa més dura de la volta.

Mentrestant, en Jordi es senti cansat, però satisfet, començava a entendre de quin “camí” es tractava i es donava compte que anava aprenent més i més sobre Menorca, però seguia tenint l´angoixa de no saber on era l´objecte del seu amor.

Al capvespre, desprès d´haver descansar un parell d´hores, en Toni el “pràctic” sempre tan animat i enèrgic va donar el senyal de seguir. En Toni va demostrar ser un ciclista molt fort i un gran coneixedor de Menorca.

Van seguir cap a l´Arenal d´en Castell. El “camí” com quasi sempre, passa per la vora de la mar i és estret i sinuós. A partir d´allà, però, van haver d´abandonar momentàniament el “camí” perquè per la zona D´Addaia no és possible transitar-hi. Van agafar, idò, la carretera fins arribar davant l´Hort des Lleó i per allà van creuar, per tornar a connectar amb el “camí”. Novament aquí, torna a sorgir la por, el neguit de pensar que probablement algú els impediria el pas, la velo d´en Jordi anava lenta, indecisa, com si no volgués passar per allà. Quan estaven saltant per un dels portells que condueixen a Ses Salines d´Addaia, en Jordi es va posar més a la defensiva que mai, allà el perill era imminent.

Novament, el “camí” els va salvar; seguint el seu traçat ningú els va aturar.

Ja eren dins Montgofre i el “camí” els conduïa a Cala Caldés. Aquí novament varen començar a dur la velo al coll; feia hores que es terreny era pla, però ara semblaven escaladors que, en lloc de dur una motxilla a l´esquena, duien una velo. No va ser molt llarg el trajecte, però sí molt alterós. Finalment van arribar a Favàritx, a l´antiga bateria militar. Des d´aquest punt alterós, podien veure tot el que havien fet durant el dia. En Jordi mai havia observat la costa nord des d´aquesta posició (en sentit llevant-ponent, sempre l´havia vista a partir de Ciutadella, per tant, en sentit contrari).

Van decidir descansar un poc. Devien ser les 7 del capvespre, una hora en què el camp té un aroma molt diferent del matí, a més, allà es mescla amb la brisa del mar i el resultat és un olor molt especial, però a la vegada característic de la nostra costa.

A pesar de que tenien programat arribat fins es Grau, no va ser possible. Pot ser degut a les petites mates espinoses que hi ha per aquells indrets, els cavalls van sofrir una epidèmia de punxades, alguns a ses dues rodes. Varen perdre tant de temps, que van haver de retre els plans i agafar la carretera cap a Maó, tallant un poc la volta.

Desprès d´una dutxa meravellosa i d´un sopar que, encara que senzill, van trobar molt bo, van dormir tots junts a una casa gran, que era com un castell. Altra vegada semblaven cavallers medievals que, desprès de la dura jornada descansaven junts i de manera espartana (dormiren al terra). Havien fet quasi tota la costa nord de Menorca en un sol dia, i havien gaudit plenament del “camí”.

En Jordi, estirat i intentant dormir, pensava en tot allò que duia al dins seu. Encara no podia definir què era el que sentia, però cada vegada estava més segur d´haver agafat el camí correcte. També havia entès ja de quin “camí” es tractava.

Aquest CAMI volta l´illa; és un camí de nord i de sud, de llevant i de ponent; acaronat per tots els vents; que de bon matí sent com canten el rossinyols, verderols i pardals; que és antic com les incursions mediavals; estones ample, estones estret; que travessa plans, turons, penyals, barrancs; de vegades és sec com el rostoll, de vegades mariner; que és de tothom i no es de ningú.

I en Jordi es va sentir més tranquil pensant que ningú el podrà escanyar, tancar, o vendre´l, perquè ¿qui podrà posar preu a la claror del sol, la força del vent, les fragàncies del camp, les ombres del pins, la tonada dels ocells, la frescor de les fonts, el verdor dels arbres, o la majestuositat dels penyals?

I així en Jordi va poder dormir.

Al dia següent, de bon matí ja estaven altra vegada preparats. Van creuar Maó i Es Castell, i a la Cala de Sant Esteve van tornar a enganxar el camí. Fins arribar a S´Algar van haver de passar un parell de quilometres ben dolents, perquè ningú neteja el camí i les mates ho envaeixen tot. Van passar per Cala Alcalfar i la platja de Punta Prima. Seguiren costa a costa, passant per totes aquelles platges que hi ha al sud-est de Menorca: Biniancolla, Binibèquer, Binissafuller, Cap d´en Font... A Binidalí deixaren el camí perquè es fa intransitable i agafant carretera arribaren fins Sant Climent.

Eren les 10 del matí i ja tornaven a estar cansats i morts de set (havien berenat massa). A Sant Climent estaven encara en festes amb molt gent pel carrer. En aquell moment el grup estava un poc desfet i uns quants es van aturar davant d´una casa amb pati on hi tenien un bar instal•lat. El propietari, que semblava anglès, regava el pati amb una mànega i van demanar-li per omplir les cantimplores; l´aigua era boníssima i fresca (desprès van saber que era de cisterna), però com que era una mànega i s´esquitxaven, allò va anar a més i, amb la complicitat del propietari, van acabar en una dutxa reparadora. El cansament i la set van desaparèixer ràpidament desprès d´aquell refresc.

Tot d´una van agafar la carretera que du fins Cales Coves, on van tornar a connectar amb el camí. La davallada no està asfaltada, és molt ràpida i també molt perillosa; un dels cavallers, que també es diu Toni, anava massa ràpid i amb un altipet va caure. I quina sota!!!, els que el van veure caure van dir que havia tingut sort de no rompre´s un braç o una cama. De mal se´n va fer molt, però aquell valent cavaller era molt fort i va aguantar (les conseqüències d´aquesta caiguda li durarien moltes setmanes, perquè es va consentir un parell de costelles), la bicicleta també va sofrir molt i amb una certa dificultat va reempendre el camí.

A Cales Coves es van poder refrescar a la font, el ferit va descansar just un poc, es va netejar i desprès va continuar, no volia ser una càrrega pels altres. La duresa de la jornada quedava palesa; tot l´exèrcit de cavallers silenciosament es van solidaritzar amb el ferit, però sabien que això formava part de l´aventura.

Pujant i davallant per el camí, varen arribar a Cala en Porter, però al començament de la urbanització es van aturar per completar el grup, ja que un parell s´havien perdut. Com que eren les dotze, mentre esperaven es van quedar a l´ombra d´un pi sembrat a la vora de la paret d´un xalet. Tot d´una es van adonar que a l´altra banda de paret hi havia una piscina que deia “tire´t”, i al cap d´una estona també es van donar compte que no hi havia ningú a casa. El temps passava i els que esperaven no els trobaven, les ganes de tirar-se a la piscina eren grosses... Finalment, podeu imaginar-vos com va acabar tot allò: molts de cavallers es van treure les sabates i... a l´aigua!!

Es van sentir com al.lots malcriats, però van prendre gust com mai d´una calada a una piscina.

Finalment es varen tornar a reunir tots junts a la platja de Calan en Porter. Seguint el barranc que hi ha a la platja, el camí torna a estar viu. Llàstima que la neteja que s´havia fet uns quants mesos enrere ja no servia de res: les mates i abetzers havien crescut amb més força que mai i van tornar a sofrir molt per creuar s´Hort den Squella; perquè van tenir que dur molt estona els “cavalls de ferro” al coll, perquè els abetzers feien sagnar les cames sense pietat i perquè el sol d´aquella hora era inclement. Certament, el camí posa a prova, constantment, la resistència dels seus visitants.

Desprès d`això ja estaven molt cansats i quasi sense aigua. En arribar dalt d´aquest barranc, van desviar-se una mica terra endins, enganxant amb la carretera que va a Son Bou. En Jordi, en aquells moments, duia al davant al Toni, el cavaller accidentat, i es va donar compte de com sofria i del greu cop que havia rebut la seva velo (poques setmanes desprès la bicicleta d´en Toni quedaria aparcada definitivament).

En aquesta platja, van fer un descans comprant gran quantitat d´aigua a un supermercat.

Desprès tenien que travessar l´albufera de Son Bou, Atalis i arribar a la platja de Sant Tomás, on varen dinar.

Durant aquell temps de descans, en Jordi seguia meditant sobre tot el que havia viscut, estava realment molt cansat, feia unes hores s´havia plantejat deixar-ho, però amb l´anim del companys seguia endavant. Estava content de tot el que havia assolit fins aquell moment, però preocupat perquè no desapareixia el seu neguit. ¿Trobaria finalment el que buscava? La volta ja estava acabant i tenia molts dubtes.

Efectivament, la volta arribava al seu fi; encara que hi mancava un important esforç més, perquè havien de travessar tot l´Heretat del Duc i arribar a Ciutadella, la resta de la volta ja no va tenir sorpreses.

Cremant les darreres energies, van seguir per la platja de Sant Adeodato, varen pujar pel barranc de Binigaus i van entrar a l´Heretat del Duc, per tant van passar per les platges de Cala Escorxada, Cala Fustam i Trebalúger. Des d´allá arribaren a Cala Mitjana i baixaren a Cala Galdana, seguiren per dintre de la marina i sortiren a la costa de Macarella i d´allá pel camí fins a Cala en Turqueta.

En Jordi estava molt nerviós, perquè no veia resolt el seu dilema. I va ser arribant al pinar de Son Saura, aquell que va sofrir fa anys un fort cap de fibló, on va sentir una veu:

- ¿Ho veus clar, ja?

En Jordi no estava segur del que sentia.

- Si, som jo, el que parla, el pi que tens al davant.

- ¿Tu també? Va exclamar en Jordi.

- Sí, sóc un cosí d´aquell vell amic teu de la Vall.

- ¡Quina grata sorpresa!

- Et demanava si ho veus clar ja.

- ¿A què et refereixes?

- Si entens ara tot el que passa al dins teu.

- No. I la volta esta acabant.

- Idò t´ho explicaré. El que sents és amor per aquesta terra, i el camí que la rodeja, és el Camí de Cavalls, gràcies a ell has conegut ben de prop i viscut en pròpia pell, la duresa i bellesa del paisatge menorquí més autèntic i ara pots dir que coneixes Menorca.

- Això es cert. I el cavall de ferro m´ha ajudat molt i els cavallers m´han fet costat.

- I el que també és cert és que ara qui la coneixes l´estimarás.



“Ara que la coneixes, l´estimarás”, el pi no va dir res més, però aquelles paraules van ressonar dintre del cap d´en Jordi mentre arribava ja a Ciutadella; a la fi ho va entendre: ¿com podia estimar el que no coneixia?



- -- - - - - -- - - - - - - - - - - - - - -

Signat: Cavaller



Climent Sabater. Ciutadella, març de 1999