S’ altre dia vaig anar a La Vall amb bicicleta, amb uns quants companys. Era tard, les vuit i mitja del fosquet i no hi havia ningú (en aquella hora ja han fet fora a tothom)
Donàvem voltes per diferents indrets, ja havíem passat per ses “alzines tortes” i ens dirigíem cap aquell tros, molt estimat per jo, on anys enrera havíem acampat. És el pinar que hi ha darrera la part dreta de la platja “des Tancats”. Jo m’havia quedat més enrera que els altres, perquè rodava molt lentamente amb la bicicleta, tot mirant i recordant els dies viscuts allà. I em vaig emocionar un poc. Ensimismat en els meus pensaments i sentiments, de sobte em vaig trobar al devant d’un gran pi, majestuós, alt, gruixat, d’aquells que fan ombra i fresca a l’estiu. No sé perquè, vaig aturar la bicicleta devant seu –aleshores ja havia perdut els companys- com si alguna força estranya m’estirés cap a ell.
- ¡Hola!, jo et conec.
¿Què passa? Pensava jo. Algú m’ha saludat i aquí no hi ha ningú.
- Sóc jo el qui et parla, em tens devant –va dir el pi.
- ¡Però això no es possible! –vaig contestar, entre incrèdul i temerós.
- De vegades, sí. Jo sóc un pi molt vell, que durant molt de temps he tengut l’ oportunitat d’observar els humans i he après a xerrar com ells.
- ¿Què dius ara?...
¿Serà possible? –vaig pensar-, estic xerrant amb un pi, deu ser un somni. Això no pot passar.
Però el pi seguia conversant:
- No t’espantis tant. Fes un esforç d’imaginació i podràs aceptar que tu i jo esteim xerrant
- Ja t’ho he dit abans, et conec.
- ¿Com pot ser?
- A tu i a molts d’altres, que durant molts d’estius veníeu a fer-nos companyia al meus companys i jo. ¿Te’n recordes?
- I tant. Jo estava aquí ran, acampat amb la meva familia i altres companys. Allà hi havia en Met de “la Gesa” i just al costat en Damià Portella, amb els seus. Aquest rodol era ple de gent i renou.
- Cert, i era un goig per a noltros.
- ¿Com pot ser? Hagués pensat que estàveu millor aixì, tot sols i tranquils.
- Però, ¿què dius? Noltros també tenim vida i ens agrada la companyía.. Ja saps que no ens està permès moure’ns i la presència dels humans era el nostre moiment. Noltros ens movíem, veient com anaveu d’una banda a l’altra i, com he dit, apreníem de vosaltres. En canvi ara, ¿no t’has fixat al teu voltant? ¿La tristor que hi ha, el silenci que hi ha? Abans tot era diferent. En aquesta hora, més o manco, tota la gent pasejava pels voltants, nets i arreglats o bé visitaven els veïns o anaven a cercar mores, aprofitant la fresca del fosquet. D’altres ja preparaven el sopar o bé els estris per anar a pescar a l’endemà. Era la millor hora. ¿O és que no te’n recordes?
- No m’en puc envenir. Has de ser tu, un pi, el que millor descriu allò que més anyoro de les meues estades. És clar que me’n recordo. Mai no oblidaré aquell temps… Precisament era amb tot això perdut amb el que estava pensant quant has interromput els meus pensaments.
- Diguem, ¿on és tothom? ¿Què ha passat?¿Per qué ja no ens veniu a visitar?
- És una pregunta difícil de contestar, tal vegada es doblers…
- ¿I això què es?
- Allò que utilitzam els humans per intercamviar coses.
- Aquí no n’empràveu d’això.
- Cert. Aquí no era necessari.
- Idò ¿què ha passat?
- Supòs que era un altre temps. Un temps en que les coses es feien sense demanar res a canvi. Ara qualsevol cosa té un preu. Ara hi ha massa gent per tot i tot es fa a canvi de doblers. No és que no véngui gent aquí; és que la fan anar a altres indrets i no la deixen quedar fins aquesta hora.
- Però si aquesta és l’hora màgica.
- Cert. Però no ho saben i no la disfruten.
- I tú ¿com és que avui ets aquí en aquesta hora?
- Mira, fent un gran esforç físic i també mental. No és solsament haver vingut amb bicicleta, un mitjà polit però a vegades dur i lent, sinó que venint en aquesta hora no autoritzada, em sento com un delinquënt, quan visit els llocs on sempre havia anat…
- M’has dit que aquí ve gent… Jo no lo veig mai.
- És que, desprès d’haver pagat una entrada, la porten a un altra banda.
- ¡Ara hi caic! Em van arribar rumors del pinar de l’altra banda de la platja, on solen veure humans una estoneta i desprès se’n van…
- Sí, és que no se’ls permet quedarse en els pinars i se’n van a la platja. Després apleguen.
- Els rumors també diuen que a la majoria no se’ls entén.
- És que no son d’aquí. Són turistes.
- ¿I això què es?
- Són humans que pàguen per estar en contacte amb la natura, que vénen de països molt llunyans i que parlen diferent de noltrros. Per això no els enteneu.
- És que els humans sou mals d’entendre . Si us agrada estar en contacte amb la natura ¿per què sencillamente no veniu i disfrutau d’ella? ¿Perquè us complicau tant?
Intentava trobar una resposta, quan les veus dels meus companys em van treure d’aquell mig somni. El que es cert és que el pi es va quedar callat i jo vaig tornar a casa tot melancólic i pensatiu. Aquella conversa va quedar interrompuda.
¿Podrè algun dia contestar adequadament la pregunta d’aquell pi de La Vall?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada