el limbe es a madrid

Publicat als diaris locals el
04 juliol 2008

“El limbe es a Madrid, al manco per a la Deise”

Diumenge passat, la meva filla estava nerviosa, pendent de les notícies de la cosina del seu enamorat, la Deise. La meva filla havia col.laborat en les gestions del viatge de la Deise. Té experiència en aquest món inexpugnable i desolador de “els papers”. Deise arribava aquell dia a Madrid, procedent de Brasil, per visitar el seu cosí i conèixer les Festes de Sant Joan. Ella és de Salvador de Bahía, és una al.lota de 25 anys, soltera i amb feina estable al seu país (tal com ho va acreditar) Venia de vacances a Menorca durant 15 dies. Venia com una turista, no com una immigrant.

Més tard, aquells nervis es convertiren en plors, en ràbia, en impotència, en indignació... Deise havia estat retinguda en alguna habitable (el limbe) de l’aeroport de Madrid. Com si fos una criminal, només se li va permetre fer una cridada. No la van deixar entrar al país, per un petit matís dels “papers”. Ella només pretenia visitar el seu familiar i gaudir d’uns dies de vacances. En canvi, va tenir l’amarga experiència d’haver d’estar 48 hores, en un lloc indeterminat, gairabé incomunicada, sense poder dormir... encara que sense “patir maltractament”, fins que va ser deportada al seu país.

El funcionari de duanes, havia interpretat que tenia al davant seu una immigrant il.legal en potència. No va veure a la turista.

Fins aquí la descripció humana, personal, dels fets.

La motivació d’aquest succés es politica, evidentment. Supos que hi ha instruccions clares perquè el departament d’immigració corresponent, realitzi uns filtres molt estrictes per tal de reduir l’entrada d’immigrants il.legals a Espanya. També hi ha que suposar que aquesta situació ve afavorida per la pressió que pugui fer la Comunitat Europea a sobre d’Espanya, per el mateix motiu.

La normativa espanyola al respecte, exigeix que tota persona procedent de la majoría de països no Europeus, que viatgi a Espanya, encara que sigui de vacances, te que obtenir una carta de invitació –que ha de sol.licitar un espanyol i que expedeix la policia espanyola- i demostrar que disposa de prou diners per poder viure a Espanya durant el temps de la seva estada al nostre país. A qualsevol europeu no se li demanen aquests requisits. Però el més greu és que la nostra legislació permet al funcionari corresponent, prendre la decisió que cregui oportuna, interpretar aquesta normativa, decidir si deporta a la persona que té al davant –encara que sigui turista- i ningú no pot imperdir-ho.

Es converteix en jutge i part.

El que succeí diumenge amb la Deise, des de el punt de vista administratiu, va ser totalment legal. Des del punt de vista humà, la cosa canvia molt. Personalment, crec que és immoral que es permetin situacions com la descrita. Esgarrifa pensar en les arbitrarietats que, en potència, es poden arribar a cometre, en aquestes situacions.

Com ens sentiríem noltros, qualsevol espanyol, si ens succeís alguna cosa aixì? La meva pròpia filla ha viatjat tres vegades al Brasil en els dos darrers anys, i no ha tingut cap problema per entrar al país. Als que estan llegint aquest escrit, els demanaria: Sabien que aquesta situació es dona amb molta freqüencia? Que la nostra legislació dóna tant de poder al empleat de duanes? En el cas de la Deise, aquest empleat estava a punt de posar el segell d’entrada al seu passaport i, en el darrer moment, va canviar d’idea.

Sabien que no es pot venir de vacances a Espanya si no ets europeu, sense un document que ha de sol.licitar un espanyol i expedir, prèviament, la policia espanyola? Podem imaginar-nos com ens sentiríem si ens diuen que podem viatjar a Espanya, perquè tenim tota la documentació corresponent i desprès som tractats quasi com a delinqüents?

És el que li va pasar a la Deise. Personalment, apart de les reflexions realitzades en veu alta anteriorment, crec del tot necessari clarificar les normatives internacionals existents que evitin situacions com aquesta. El nostre país es un país democràtic, respectuós amb els Drets Humans i amb tots els Tractats Internacionals vigents. Em sento satisfet de ser espanyol, de Menorca. Però el que està passant a les nostres duanes, amb la gent que viatja a Espanya –com el que va succeir a la Deise- és inacceptable. Em fa sentir molt incòmode, per dir-ho d’alguna forma. Es una cosa que tots hauríem de conèixer i denunciar perquè canviï.

Hi ha mitjans, hi ha possibilitats per evitar que tornin passar coses com aquesta.

Hi ha que posar-hi voluntat, coordinar-se i evitar malentesos. I tot això em porta a una reflexiò més àmplia. El problema de fons, del tema denunciat, és el flux humá existent avui dia en el mon. Això es innegable. Les normatives internacionals no s’haurien de crear per impedir aquests moviments migratoris: són inevitables, mentre el mon no canviï. No acceptar aquesta situació és actuar com l’estruç, que amaga el cap baix terra...Aquestes normatives haurien de ser conseqüencia d’una gran Consulta Internacional on, desprès de debatre fins que fos necessari, es trobessin les solucions adients.

Actualment, estem en el camí contrari: els països mes rics, quan es reuneixen i debaten sobre aquesta qüestió, sembla que cerquen la manera d’evitar aquest problema, de procurar que no els afecti. I això no es pot evitar. Aquest planeta s'ha convertit en un món molt petit. Tot està interrelacionat. El que passa a un país afecta al conjunt de països. Els problemes s’haurien de veure de forma global, perquè les solucions es contemplessin també globalment. Sé que no estic dient res nou., És un tema obert. Però haver conegut tant d’aprop, el que li va passar a una al.lota que viu tan enfora, m’ha servit per adonar-me de que tots, en alguna mesura, hem de contribuir a n’aquest debat.

Sento que és responsabilitat comuna treballar perquès les conses canviïn. I quan dic això no me mou un sentiment únicament altruista o idealista. És que crec que estem arribant a un moment crucial de la Història, en què tota persona ha de reconèixer la seva part de responsabilitat en la construcció d’una societat més justa, ja sigui per acció o omissió conscient, directa o indirectament, com a particular o com a responsable polític, a través de la societat civil o directament des dels governs.

Al final, crec que haurem d’acceptar que som ciutadans del món i actuar de forma unida per resoldre els problemes comuns.