SOMNI

Es una illa petita, però propera, no d’aquelles perdudes al mar.

Aquell grup d’homes volien visitar un tram del camí del litoral. El matí era especialment humit i  seré, sense gens de vent i un poc ennuvolat; era la tònica habitual a les darreres setmanes. El camí passa per un sender de terra i pedres,  a vegades pla, a vegades amb pendent pronunciada; la majoria de temps és aprop de la costa i del mar i ran de pins, mates i alzines.

Es varen returar a una raconada vora del mar, que no tenia categoria de platja, però sí tenia sorra i vorera.  Era com una estampa: no semblava mar, no; semblava un llac, de calmada que estava l’aigua. Varen tenir que tocar-la, per estar segurs de que era aigua de mar. Semblava un altra fluït.

I varen fer la foto de rigor.  Els resultats varen ser sorprenents. La posició del sol, enteranyinat a aquella hora, reflectia les figures del homes dins el mar, de manera que l’ imatge era doble.  L’efecte visual era espectacular. Desprès varen fer una altre toma a la seva dreta. Allà hi havia unes roques dins el mar que, amb el reflex dels núvols, li donava una tonalitat grisa que semblava que el mar no hi era i, en el seu lloc, hi havia un gran mirall. Un mirall ple de protuberàncies blanques i vermelles (les roques), de manera que els homes varen quedar aturats pensant si alló no recordava un paisatge lunar, com el que han vist moltes vegades a la televisió.

Desprès de fer un esforç considerable, varen passar per una zona propera a la costa, però molt elevada. Estaven al damunt de un impressionant penya-segat. La visió del mar des de aquell punt era fantàstic: tenia un color turquesa increïble i transparent i, alhora, feia respecte perquè estaven a una altura considerable i sense cap protecció al mirador on estaven. Però estaven emocionats gaudint d’aquella sensació.

De repent, va fer aparició una parella de enormes miloques que volaven majestuosament a sobre seu, lo que va arrodonir la seva experiència.

I mentrestant, la solitud, la tranquil·litat absoluta. Sense cap renou, excepte el cant de un verderol o un puput. O la remor dels seus propis peus quan trepitjaven els petits còdols, o les fulles caigudes, encara que, moltes vegades, alló era una autentica estora, una estora de fulles de pi, que esmorteïa les petjades i contribuïa a un major silenci i quietud.

En aquell precís moment, varen pensar si no estaven vivent un somni. Es demanaven, si un lloc com aquell existia realment.

-Publicat al Diari Menorca. 21/01/16-