PECADOS

Aquet es un altre treball fet al Taller d’escriptura. Teníem que fer un relat sobre un PECAT (PECADOS, es dirà el recull que farà Ana, la responsable del taller. I es publicarà prest en forma de llibret)

GRACIELA.-    (luxúria)

Barcelona, 10 de maig de 2015. Son les 6 del capvespre. El comissari Contreras va de camí a la sala d’interrogatoris de la comissaria districte 15, on ell és el cap. Allà tenen detingut al Jordi Soler. Un home de 50 anys, director de banc; fins ara, persona molt respectada. Sense cap antecedent.

-          Bon dia senyor Soler,

-          Bon dia, respon, aparentment tranquil.

-          Aquí tenim prou informació i proves per ensarronar-lo. Que te a dir? El to de veu del policia es ferma i dur

-          Que? Que diu? No se de que em parla vostè, diu el Jordi sorprès, agafant-se a la taula.

-          A no? No me dirà que no coneixia al Sr. Dalmau Fernández?

-          Si. El conec. Es membre de la directiva de la nostra associació.

-          I es mort. El policia mante la vista fixa al presoner, esperant la seva reacció.

-          Que diu? aquí es mou de forma inquieta, damunt la cadira.

-          El dilluns el varen trobar al aparcament del vostre recinte, amb un tret al cap.

-          Estic desolat, el Dalmau... menteix

-          I li varem trobar tots aquests papers, que l’inculpen a vostè. En aquest moment, el comissari posa la ma oberta sobre una carpeta plena de papers.

-          A mi? pregunta amb els ulls molt oberts i la ma al pit.

-          Si.

-          Que vol dir? aquí pregunta amb el cos. Obre els braços de forma ostensible, enfonsant les espatlles.

-          Vostè es el tresorer de l’associació, no?

-          Si

-          I el Sr. Dalmau Fernández, era el secretari.

-          Així es.

-          I el Sr. Fernández va descobrir les seves trampes...

-          Que vol dir? Quines trampes? en aquest moment, ja s’aixeca de la cadira.

-          Aquestes diu el policia mentre li fa senyals perquè es torni asseure.

El comissari li mostra un dossier. Allà hi ha balanços, extractes de banc, etc.

El policia repassa ràpidament els capítols comptables dels balanços de l’Associació Catalana de Sardanes i Balls tradicionals, davant l’acusat, i mostra la seva conformitat a tots els apunts fins que arriba al apartat “Altres despeses”. Crida l’atenció del Jordi Soler, sobre aquest apartat dels balanços.  Es com un calaix de sastre, on es sol ficar tot el que no te un assignació específica al pla general comptable. I li demostra que molts apunts no tenen justificació, ni justificant.

L’import global d’aquest apartat, es de 335.000 euros. A continuació, li mostra els justificants corresponents a 35.000 euros.

-          Falten 300.000 euros, Sr. Soler.

-          Que vol dir? Aquí l’home ja està atabalat, els colors de la cara el comencen a delatar, comença a empassar-se la saliva.

-          Que son al seu compte, un poc disfressats, però no prou. Miri.

I el comissari li mostra uns extractes del seu propi compte bancari, amb marques fluorescents fetes damunt de diversos ingressos per imports i dates molt diferents. En total son 300.000 euros, efectivament.

El Jordi Soler, comença a suà de debò i, al principi, ho nega tot. Fins i tot, torna intentar el paper de persona respectable i indignada, però comença a posar-se en evidencia, perquè varies vegades el policia li demostra les incongruències de les seves respostes. I els seus esforços per mantenir la serenitat, finalment trontollen,  la veu ja li tremola, desprès fa embuts i, per acabar,  s’enfonsa i reconeix el seu delicte. Son les 7 del fosquet. El comissari ha assolit la seva tasca en poc temps.

-          El Jordi, es tapa la cara amb les mans, en un gest de desesperació  -Tota la culpa es d’aquella dona, comença a explicar.

-          Quina dona? demana el policia.

-          La Graciela, una jove brasilera que venia pel banc. Ja fa poc mes de un any, ens varem enredar. Me tenia la voluntat segrestada. Cada vegada volia mes i mes. I el meu sou de director de banc, es limitat, sap? Ella te només 25 anys; de temperament i sang molt calent. Me feia perdre el seny.

-          No sembla que vostè hagi perdut el seny.

-          Però me fa embogir diu amb el cap enfonyat. No sap com és ella al llit. Ni les coses que sap fer diu tot aixecant el cap i mirant al policia, es extraordinàriament activa i complaent. La seva imaginació i la seva energia, no tenen límits. Amb un dona com ella, l’únic que cal es estirar-se i gaudir.

-          Vaja... –aquí el policia queda un moment parat. Potser el Jordi ha aconseguit que s’imagini algunes coses.

Amb un esforç, continua: Fins el punt de assassinar per ella?

-          Jo no ho volia fer, respon apunt de plorar. Aquella dita popular, es ben certa.

-          Quina?

-          A els homes, la part de baix, els fa perdre la part de dalt, diu amb tristor.

-          Açò sembla. Així es que vostè va a començar a tirar dels diners de l’associació.

-          Si. Vaig veure una sortida al meus problemes econòmics. Encara que sigui director de banc, no cregui que es gens fàcil robar diners. No trobava la manera. Hi ha molt control. En canvi, l’associació te una salut financera boníssima. Estava convençut que ningú ho notaria, durant molt de temps. Però... però ¡el Dalmau, tenia que ficar-hi el nas! diu amb ràbia i frustració.

-          I vostè va pegar-li un tret al cap.

-          No se prou be com va passar, però ell tenia molta informació i me va amenaçar en contar-ho tot a la Junta Directiva. I aquell dia varem discutir a la sortida de la darrera reunió, al pàrking.

-          I la pistola?

-          Va ser precisament la Graciela que en un viatge al seu país, me va convèncer de comprar una pistola, per seguretat. Al seu barri hi ha molta delinqüència. I desprès la vaig portar a casa, de amagat. No se perquè la vaig guardar a la guantera del cotxe.

En Jordi segueix contant que, desesperat i molt nerviós, va treure la pistola del cotxe i de seguida, va disparar al pobre Dalmau. No va tenir temps de escorcollar els papers del malaurat secretari, perquè va sentir renou de passes i gent que s’acostava i va aplegar molt ràpidament.

Encara no son les 8 del vespre. Dos agutzils se’n porten en Jordi Soler cap a la cel·la, a l’espera de judici.

Camí de la presó, medita sobre com ha anat tot. Torna a pensar en la Graciela -la seva perdició-  i en com va sucumbir a la temptació. I torna pensar amb aquella dita popular.