LA SORPRESA

Fa uns anys, vàrem regalar un canari a la meva filla. ¡Com explicar l’expressió del seu rostre quan li vàrem entregar la capsa de cartró amb l’animalet!. Li havíem fet un regal, perquè ja tenia 5 anys. Ella –amb aquells ulls tan grans, ben oberts- volia desvelar el contingut d’aquell paquet. I amb emoció i curiositat va treure l’embolcall primer i, a continuació, quan estava ja apunt de aixecar la tapadora de la capsa, va notar que alguna cosa es movia dins. Va dubtar un moment, mentre me mostrava amb la  mirada que el seu cor bategava molt ràpid, però la seva curiositat era superior a la seva por i va obrir la capsa i el canari va piular: aquell segon memorable és el que vull descriure i no se com. La meva filla –durant un moment- expressava una mescla de por, sorpresa i content a l’hora. Ay! Quina llàstima no poder capturar aquella expressió única. Quin record tindríem. De tota manera, mentre tingui memòria, jo sí la mantindré enregistrada.

I també la mala sort d’aquell canari. Era un vespre del mes d’agost. La família estava de vacances. Anàrem  a sopar a ca uns amics. Havíem deixat el badall al vidre de la porta i la porta tancada.

En aquell temps, la nostra era una casa unifamiliar dins el poble, amb entrada directe del carrer. Just entrant teníem el rebedor i, ben a l’esquerra (perquè la porta del  carrer estava a la dreta de la façana), feia una saleta o dormitori; una volta havies fet 7 o 8 passes estaves davant l’estufa JOTUL. Una estufa de ferro, que servia com a calefacció central, perquè estava just devora sa porta del menjador i ben davant s’escala que pujava als dormitoris. I ja se sap que l’aire calent va cap amunt. Escalfava tota la casa. Al final del menjador teníem un petit pati, ben encaixonat amb altes parets  i un bany i, a la seva esquerra teníem la cuina. En fi, un solar de 66 m2, amb 3 altures: sala d’estar, menjador, bany i cuina a planta baixa; 3 dormitoris, vestidor i un altre bany al 1er pis i porxo i terrassa a la segona planta.

Hi ha que dir –es molt important- que la porta d’entrada era peculiar (per altra banda, un tipus de porta bastant freqüent als anys 70/80): Era de fusta, ferro i un vidre molt especial (avui dia ja no es col·loquen) perquè deixava passar la claror distorsionant la visió, per tal de mantenir l’intimidat de la casa, i estava dins un marc amb frontissa formant part de la porta, que –a la vegada- permetia obrir el vidre sense obrir la porta. Perquè la porta mantingues la seva funció (delimitar la propietat, mantenir la casa tancada...), al buit deixat pel vidre obert, hi havia uns barrots de ferro fus mes o manco artístics. Es dir, si volíem obrir el vidre perquè passes la fresca al estiu, la porta quedava igualment tancada.

I, a vegades, ni una cosa ni l’altre: ni obert del tot, ni tancat del tot. Deixàvem un badall, subjectant el vidre a la porta amb un ganxo.

Tornem a casa  tard, no frisàvem, però  arribem cansats;  desprès de treure el badall de la porta i tancar, anem directa a dormir,  be, anàvem, perquè  –tot i que hi ha fosca dins el menjador- fent una ullada veig una cosa enterra i no es normal. Torno enrere i ja encenc el llum des menjador. Efectivament, el que hi ha al terra es la gàbia del canari i algunes plomes seves escampades, ¡quina cosa mes rara!. La resta de la família ja ha entrant al menjador. Ens mirem sorpresos i no li veiem explicació. La meva filla exclama amb veu tremolosa:

-          Aquesta vegada no ha estat culpa meva, papa!

-          No polida, no passis pena –li contesto consolant-la-

(Ella es referia a que, fa estona, va obrir la porta de la gàbia i el canari va fugir i va volar per tot el menjador i es va ficar dins sa cuina, amb tanta mala pata, que va anar a mullar una cama dins l’olla mentre bullia. Es va escaldar mesquí.)

 I quan me ajup per agafar sa gàbia, el veig: un enorme moix negre esta davall una cadira i me mira amenaçador. Jo faig un esglai de sorpresa i de alerta i tots entenem perquè la gàbia es al terra i,  tot d’una,  m’adono de per on a entrat aquest animal: el badall. I jo l’acabo de tancat. Aquest fet desferma  la tremenda fúria d’aquell moix.

Si, efectivament. Aquell animal es va sentir en perill i va sortir corren del menjador cap a la porta per on havia entrat. (¡quina renou de ungles per ses rajoles!)  Ell havia tingut que saltar per entrar per l’espai que oferia el vidre obert i, per sortir, va fer el mateix i, clar, es va envestir amb sa porta tancada.

Noltros quatre érem a la porta del menjador que miraven esglaiats els seus intents inútils per sortir. Però ell estava desesperat, maulava molt fort i es notava que estava aclaparat. I així, tornava enrere uns metres dins l’entrada per prendre arrencada  i es tornava a tirar contra sa porta. Desprès d’alguns intents, va fer una cosa encara mes difícil: agafava tanta arrencada que “caminava” per sa porta fins arribar a la traginada, donava una volta de campana i tornava caure de peus enterra, sempre maulant i fent molts jutipiris.

La família al complert estàvem espantats del espectacle de “malabarisme” que estàvem veient. Mai havíem vist que un moix fos capaç de fer allò. I vaig veure que començava a ser perillosa la situació. Com havíem d’aturar aquell animal que s’havia tornat ben foll?.¡ Tenia que obrir sa porta!. ¡Com fos!.

No me podia enfrontar a aquell moix si no volia patir greus ferides. ¡Havia embogit!  Poc a poc, vaig apropar-me a la porta, molt lentament, aferrat a la paret. Recordo be l’expressió de por i espant de la meva família, mentre observaven els meus cautelosos moviments. Amb la punta dels dits, vaig aconseguir arribar al pom de la porta i, finalment, es va obrir. Desprès, amb la punta del peu, vaig donar-li una empenta  i el moix va sortir com una exhalació i es va perdre dins la fosca.