MICA

Va haver-hi un temps que, en el meu poble, van proliferar els cans de la raça “fox-terrier”. Segurament, algú va dur uns quants quissons i, com que eren molt simpàtics, es va produir una certa moda i molta proliferació d‘aquesta raça. Avui dia, desprès de casi 20 anys, ja no en veuen casi cap pel poble. Ara veuen mes aquells de cara xata, que no borden i que sembla que estan escanyats o que passen pena per respirar.

Ja dic, quan els meus fills majors eren fillets, fa mes de 20 anys, un bon dia sa meva dona va i diu que els veïns de la sogre, tenen alguns quissons  per regalar, que la seva cussa ha tingut una camada i no saben que fer d’ells, que son de una raça simpàtica i son molt polits. Sa qüestió es que, amb s’excusa de que teníem pati (molt petit), a  que els fillets van demanar-ho amb insistència i per un problema de consciència per un altre ca que vàrem tenir , però que vàrem decidir donar, vaig consentir que entres a casa na Mica (l’altre es deia Micky), una cussa de sa raça fox-terrier, com he dit.

El cap de l’empresa on treballava en aquell temps,  que sabia de cans,  me va advertir: “Aquesta raça es una de les mes caparrudes que hi ha. Si l’animal no vol fer alguna cosa, primer el tindràs que matar abans que et faixi cas. Son terriblement caparruts”

Mai oblidaré aquella advertència, però na Mica ja era a casa. Durant els 11 anys que aproximadament la vàrem tenir, podem definir clarament 3 etapes ben diferents: Quan els meus fills majors eren fillets, quan ja havien crescut i quan va néixer el nostre fill petit. Dins aquestes etapes, esta inclòs que una vegada la cussa va tenir una camada de quissons i que noltros ens vàrem canviar de casa.

A la primera etapa, tot anava be. Mes o manco obeïa i seguia les normes que li posàvem: no pujar al sofà ni a les habitacions, dormir i fer les feines al lloc que havíem decidit. Per açò havia fet un forat accessible per ella per entrar i sortir del porxo on dormia (que estava connectat amb la terrassa). També anava be amb els meus fills, que acomplien amb els torns establerts per treure-la a passejar. I l’animal era un bon company seu, amb el que compartien jocs i moltes i bones estones.

A la segona etapa (quan ja havien passat alguns anys), els fills ja eren grans, estudiaven de valent, entrenaven... i no els quedava temps de passejar na Mica. Vaig començar a treure-la jo o amb sa dona, si anàvem a caminar. Un dia, ja no record com va ser, algú ens va convèncer de creuar-la amb un mascle de la mateixa raça. El veterinari ens havia dit (quan la va operar i li va treure un dels mitjons de la dona que es va menjar i a un cost considerable), que era bo per una cussa parir encara que fos un vegada en la vida. Ho vàrem fer i la cosa va anar be. Ella va quedar prenyada. Al cap de un parell de mesos, sorprenentment per mi, va parir 4 cossets. 2 naixeren  morts, un el vam regalar al propietari del mascle i l’altre el vàrem tenir un parell de mesos a casa. Però no ens el podíem quedar, tot i la temptació de fer-ho, perquè era un ca preciós.

Aquell cosset el vàrem donar a David i Judith. Eren un matrimoni jove. Ell de pare madrileny i de mare persa. Ella originaria de Alaska. Es varen conèixer a Madrid, a una trobada de joventut. En David parlava perfectament angles (l’idioma de na Judith) i ella ja començava a xerrar castellà. En aquell temps, vivien a Palma, on s’havien establert temporalment. Ell treballava a una empresa de informàtica, ella donava classes particulars d’angles. Eren amics del meu fill major, que estudiava a la universitat. No es varen conèixer allà, no. El meu fill es va integrar a un grup de dansa (tots joves com ell), que representaven balls al·lusius a problemes socials (desigualtat, drogues, consumisme, etc). I na Judith era la directora i creadora de les coreografies. Aquell estiu, el meu fill va convidar als seus amics a casa i varen quedar xiflats del cosset. Crec recordar que el van anomenar “blanquet” . I varen decidir quedar-se’l i emporta-sel  a Palma, a casa seva. Tot i les meves advertències de que aquella, era una raça molt caparruda i difícil de tenir. Quan vaig veure clar que estaven decidits, també vaig donar-les la recomanació de que convenia posar normes immediatament, si no volien tenir problemes.

Per desgracia, no van ser sistemàtics amb les normes, el volien tenir molt amb ells, li permetien massa coses.  Potser no tenir encara fills, ajudava a mantenir aquesta actitud complaent. Era l’estiu, ella encara no treballava; però quan es varen veure obligats a deixar-lo tot sol a casa, el ca en va fer de les seves (amb destrossa de sofà inclosa), però ja era tard per aplicar normes. El ca era molt caparrut, com he repetit. La cosa va acabar en que varen tenir que donar-lo a una entitat protectora d’animals. Avui en dia en David i ja Judith viuen a Nord-Amèrica.

I la tercera etapa, va ser la pitjor. Quan va néixer el nostre fill petit. Aconsellats per persones amb experiència, el mateix dia que va arribar del hospital, ja el vàrem deixar ensumar a na Mica i, al principi, be. Mai li va fer mal al fillet, però si que va mostrar el seu desacord o gelosia. Un bon dia (bono, era es vespre), ella va decidir que ja no volia quedar-se dalt i aquells crits de satisfacció que feia quan baixava les escales els matins, els va canviar per cops a la porta. Sí, aquell vespre va decidir que ja n’hi havia prou. No feia mes que picar a la porta i no aturava. Per la finestra la podia veure: agafava arrencada i es tirava contra la porta d’alumini,  de cap o amb els pits. Una i altra vegada. Desprès de escridassar-la, li vaig començar a donar cops amb el pal fet de paper de diari enrodillat, però res. La cosa es va complicar. Desprès el pal ja era de fusta, però res. Ella em mirava desafiant, com dient “açò es tot el que saps fer”. Finalment, vaig recordar el que m’havien advertit: o la matava a cops, o guanyava ella. I va guanyar. Per tenir “la festa en pau”, a partir d’aquella dia dormia al trast d’escala.

 I amb els anys, les seves mostres de gelosia augmentaven. Ens vàrem canviar de casa i la teníem a la terrassa, però es seguia tirant contra les portes. Una vegada la vàrem deixar tancada dins la cuina i va fer una pixarada tan gran, que no podíem entrar sense banyar-nos els peus. Però encara ens tenia reservada la seua traca final: un dia, quan ens descuidarem, va entrar a l’habitació del nostre fill petit, va pujar al llit i va cagar allà damunt.