CAMINS

La meva generació  ha estat testimoni de molts dels grans intents de fer destrossa a la nostra illa: Sa Albufera  i Ets Alocs(anys 70), Calan Turqueta i Macarella (anys 90). A més, a aquesta darrera, va haver-hi un gran incendi a finals dels anys 70 (recordo aquella crida: “Ciutadellencs, Macarella es crema”) Però també –encara que no es tan conegut- moviments per urbanitzar La Vall i Binimel.lá.

En aquell temps no hi havia els ANEI (Àrees naturals de especial interès). Una forma oficial de protecció, que ha mantingut casi tot el Nord i la meitat del Sud sense urbanitzar. Eslògans com “Salvem Sa Albufera des Grau” i “Qui estima Menorca no la destrueix” ressonen encara al meu cap. Aquest darrer ha estat recuperat, però no es d’ara. Tinc prou edat per donar fe del que hem perdut i el que hem conservat. Estic pensant ara en les acampades que fèiem els fiets de Sant Miquel, de Ciutadella, fa mes de 50 anys. A Calan Bosch/Son Xoriguer/Els platjals. On no hi havia res construït excepte unes casetes de pescadors. Avui es un vertader poble, amb milers de residents i turistes –durant l’estiu- però aquelles platges mantenen un blau preciós, un aigua transparent i una sorra blanca. Uns anys abans, anàvem a Son Saura amb la família, i podíem beure de un pou que hi havia a pocs metres de la platja. I uns anys mes tard, acampàvem també a La Vall. Dels tres llocs esmentats, com exemple, dos es mantenen igual (hem perdut el pou de Son Saura, es cert). No ens ha anat tan malament, sobretot, si comparem amb les illes veïnes. Personalment, tinc el privilegi de gaudir dels camins i carreranys que travessen tota Menorca, gràcies a la meva velo de muntanya, i puc confirmar que tenim molta sort amb el que hem conservat. No dic que ens tinguem que relaxar, perquè sempre hi ha el perill de nous intents de vessar formigó a les nostres platges o de tallar els nostres pins, es cert. Només dic que el balanç no es necessàriament negatiu.

Estimo aquesta illa com el que més. Em sento d’aquí aferrissadament, i sento gran respecte per la nostra cultura, historia i llengua, però,  sobretot, pels paratges naturals, als quals necessito visitar regularment.  No puc concebre perdre les joies naturals que enumerava abans (a les que estimo especialment) o permetre que es malmetin uns llocs irreemplaçables. Ni tampoc que ens barrin el pas a aquets llocs meravellosos. Però per anar-hi es necessiten camins. I amb açò també som afortunats. A Menorca hi ha mes de 1.000 kilòmetres de camins i carreranys (entre públics i privats)  Només el Camí de Cavalls gairebé ja te 200 kms. En els darrers anys, amb els esforços de Entitats públiques i privades, hem recuperat molts de camins i hem engruixit el catàleg de camins disponibles. Una tasca molt important i valuosa.

Amb el que coincidirem tots, es en que hem perdut una cosa molt important aquests anys: la tranquil·litat, la quietud (al manco a l’estiu). Hem fet del turisme la nostra mes important font d’ingressos. I, a vegades, penso que hem perdut també la coherència. Me explicaré. Som el primer que deplora la massificació dels nostres entorns naturals, però no podem cercar culpables a aquesta situació. Sigui como sigui, entre tots, hem arribat on som. Vivim dels que ens visiten i ens visiten precisament perquè tenim el que tenim. El que es incoherent es que si acceptem la situació, no posem els mitjans necessaris, com ara, una carretera en condicions. Una illa que viu majoritàriament del turisme, atret per totes aquestes coses úniques que tenim aquí, no pot seguir mancada de una via eficient que travessi el nostre territori: rapida, ampla, en bon estat i segura. El tram de Alaior-Maó va quedar aturat, farà un parell d’anys. Personalment, no estava d’acord amb el tamany  i/o necessitat de algunes rotondes, cert. Però tampoc estic d’acord en que hagi quedat com ha quedat (i ni hi ha per estona: Des de Maò fins al nus d’accés al polígon industrial d’Alaior, està en tràmit de contractació la redacció del projecte i a la espera de l’avaluació d’impacte ambiental). Tampoc estic d’acord amb l’argument de que se estava fent molta destrossa (excepte al punts concrets on hi hagi formigó o asfalt, tota la massa forestal tornarà a creixa). Així com volem tenir un camí de cavalls ben conservat, hem de disposar de una carretera suficient per la necessitat que tenim: un eix central que distribueixi els milers de cotxes que roden per Menorca, encara que sigui nomes als mesos estiuencs (no entenc l’argument de que no necessitem tenir una carretera millor, perquè només fa falta 3 o 4 mesos al any).

Segons els meus càlculs, “sa carretera” ocupa manco del 1% del nostre territori; en canvi, els camins que tenim per tota Menorca, ocupen mes del 5%. I tot, camins i carretera, son igualment necessaris, però no oblidem que als camins i carreranys tampoc creixen arbres, ni mates. Però si no es fan camins, no es pot arribar als llocs.  I amb açò no destrossem Menorca.

Publicat al Diari Menorca. 02.03.2017